Content uploaded by Hans-Ingo Radatz
Author content
All content in this area was uploaded by Hans-Ingo Radatz on Mar 02, 2018
Content may be subject to copyright.
Els Marges 81, Hivern 2007 29
ESTUDIS
De la Mallorca preturística a la moderna
La desdialectalització del català de Mallorca
HANS-INGO RADATZ
Introducció: la desdialectalització com a nou repte per a la dialectologia
Si comparam la dialectologia moderna amb la del final del segle XIX, podem cons-
tatar una diferència abismal. Això podria ésser una observació gratuïta, ja que qual-
sevol disciplina sol desenvolupar-se amb el temps i refinar i redefinir els seus objec-
tius i mètodes. No ho és, tanmateix, en el cas de la dialectologia, ja que la seva
transformació s’ha produït, més que en el transcurs dels seus debats interns, perquè
el seu objecte d’estudi ha canviat, continua canviant ràpidament i sembla estar fins i
tot ja en vies d’extinció en alguns casos: són els mateixos dialectes o, més ben dit,
el fenomen de la dialectalitat en si, que va desintegrant-se i desapareixent.
Vegem només l’exemple de la rica diversitat de dialectes, subdialectes i parlars
locals que encara podem apreciar en l’atles de Gilliéron, però que s’ha anat diluint
progressivament durant la centúria que s’ha escolat des de la seva publicació, tot
cedint lloc a un procés de progressiva desdialectalització en el qual els parlars
locals convergeixen envers els dialectes; i els dialectes, per la seva part, envers koi-
nés regionals. Aquest procés de desdialectalització, que sembla generalitzat avui en
tots els països industrialitzats, s’ha intensificat contínuament. Si en un principi la
dialectologia tingué, doncs, com a objectiu sobretot la descripció i la catalogació
dels estrats més arcaics de cada parlar, la radical acceleració de l’esmentat procés
anivellador ha donat lloc a una indefugible necessitat de redefinir-ne els objectius.
En comptes de deplorar l’erosió dels dialectes i obstinar-nos a trobar informants
encara més «autèntics», és a dir, encara més vells i més sedentaris, haurem d’accep-
tar el procés i recentrar l’atenció a descriure’l i explicar-lo.
30 Els Marges 81
En la mesura que el món se’ns va fent més i més petit, les àrees de convergència
lingüística creixen i els dialectes es dilueixen en koinés regionals de molt més gran
abast territorial, mentre que una part de les seves antigues funcions en el discurs de
proximitat1són recobrades per lectes que ja no es defineixen per criteris geogràfics
sinó per la pertinença a determinades xarxes socials. No hi ha escapatòria: la dialec-
tologia moderna s’ha de convertir en una teoria que descrigui i expliqui el procés de
desintegració del seu propi objecte.
Hipòtesi: Mallorca és un cas particular
Els factors que intervenen perquè el procés de desdialectalització actuï a Mallorca
són ben coneguts. Noteu que cadascun de manera aïllada probablement no faria
gaire efecte; però en conjunt es reforcen i s’amplifiquen mútuament –amb els resul-
tats que acabem de comentar. Els factors són els següents:
-l’alfabetització de masses que finalment ha fet arribar les varietats supradialec-
tals fins als racons més recòndits dels països industrialitzats;
-la gran proliferació dels mitjans de comunicació electrònics que transmeten un
ampli ventall de varietats parlades a totes les llars, incloent-hi aquelles que abans
havien estat majoritàriament monolingües i monodialectals;
-el gran increment de la mobilitat individual amb l’arribada de la motorització
de masses a partir dels anys cinquanta;
-els grans moviments demogràfics a causa de les guerres i les migracions econò-
miques.
Tots aquests factors són més o menys comuns a qualsevol societat industrial, i la
desdialectalització hi és un fenomen àmpliament documentat, per bé que en dife-
rents graus d’intensitat. Ara bé, hi ha moltes raons per suposar que Mallorca és una
de les zones on es troben amb més intensitat, i això és a causa de dues raons com-
plementàries: l’una té a veure amb el fet que, en la Mallorca preturística, els factors
relacionats amb la modernització havien arribat amb molt de retard i menys intensi-
tat que en altres llocs; l’altra està associada amb la seva història social dels darrers
cinquanta anys. Al llarg d’aquest breu període, la societat mallorquina ha experi-
mentat una modernització considerablement més intensa que la resta d’Europa arran
d’un canvi demogràfic i social tan radical com no es pot trobar probablement en cap
lloc més. Amb altres paraules: Mallorca ha passat d’un extrem a l’altre de manera
dràstica i en molt poc temps. Per poder apreciar les dimensions d’aquest procés, val
la pena recordar les característiques de la societat mallorquina preturística.
1. Les nocions discurs de proximitat i discurs de distanciament corresponen a la terminologia de
Koch i Oesterreicher (1990 et passim) que diferencien entre «Sprache der Nähe» i «Sprache der Distanz».
Estudis 31
La Mallorca preturística
La Mallorca d’abans dels anys cinquanta del segle passat no era només preturística,
sinó també majoritàriament preindustrial, i es caracteritzava per una forta escissió
entre la capital, Palma, anomenada popularment Ciutat, i la part forana. Al camp, la
presència de castellanoparlants era quasi nul·la, amb la possible excepció d’algun
mestre d’escola, policia o funcionari destinat allà des de la Península. A Ciutat hi
havia ja un cert element castellanoparlant, sobretot en cercles burgesos progressistes i
entre els funcionaris, però el català dialectal era encara la forma no marcada d’expres-
sió oral (VENY 1983, p. 79). En aquest fet coincideixen tots els informants, els inves-
tigadors i els autors literaris. No oblidem, per exemple, que la caricaturesca dona
Obdúlia, creació de Llorenç Villalonga i representant de l’alta aristocràcia mallorqui-
na, parla exclusivament en mallorquí sense que això perjudicàs les seves elevades
aspiracions socials –una configuració totalment impensable en un context valencià.
Encara que no tinguem dades sociolingüístiques concretes sobre els usos
lingüístics d’aquells moments, en posseïm d’altres que deixen entreveure clarament
l’estatus de la llengua autòctona com a llengua parlada quasi exclusivament durant
tot el segle XIX i encara la primera meitat del següent. Fins ben entrat el segle XX,
l’escola era l’únic lloc on els illencs podien aprendre el castellà. Per això les dades
sobre l’alfabetització es poden llegir com una indicació prou realista dels coneixe-
ments del castellà entre la població. Segons una enquesta de l’any 1835,2en aquell
any només el 8,31 % de la població masculina i el 1,36 % de la femenina sabien lle-
gir. Menys encara sabien escriure: el 7,26 % dels homes i només el 0,84 % de les
dones (MARTÍNEZ I TABERNER 2000, p. 92). Un quart de segle més tard, l’any
1860, encara es registraven xifres alarmants d’analfabetisme: 78 % dels homes i
92,9 % de les dones (MARTÍNEZ I TABERNER 2000, p. 94). No hi cap dubte que
la quasi totalitat d’aquesta població analfabeta era dialectòfona monolingüe.
Encara a la segona meitat del segle XIX, les tres quartes parts de la població
mallorquina no tenien coneixements de castellà ni tan sols en qualitat de llengua
estrangera apresa a l’escola. «Generalmente hablando», diu Juan J. Amengual en el
prefaci de la seva Gramática de la lengua mallorquina, del 1835, «entre nosotros el
castellano es estranjero por desconocido» (AMENGUAL 1872, VIII). Si bé amb la
llei Moyano, del 9 de setembre de 1857, l’escolarització esdevingué obligatòria a
tot Espanya,3la realitat mallorquina continuava essent una altra durant moltes dèca-
2. «Noticias estadísticas de la instrucción primaria de estas islas correspondientes al año 1835», publi-
cades en El Propagador Balear del 1837.
3. «La Ley de Instrucción Pública de 9 septiembre de 1857, llamada Ley Moyano por ser Claudio
Moyano Ministro de Fomento en el momento de su aprobación, fue fruto del consenso entre progresistas y
moderados, y significó el término de la consolidación del sistema educativo liberal y el comienzo de la esta-
bilidad, sobre todo a nivel legislativo y de administración, del desarrollo de la instrucción pública durante
más de un siglo» (MURILLO 1997, cap. 2, 2.3).
32 Els Marges 81
des. N’és un bon indici que tres anys després de la seva promulgació, només el
55,6% dels al·lots i el 59% de les al·lotes assistissin a l’escola (cens del 1860, citat a
MARTÍNEZ I TABERNER 2000, p. 94).
En 1835, Amengual encara sentia que havia de defensar el fet de redactar la seva
gramàtica en castellà: «Esta se ha redactado en castellano, anomalía disimulable, si
se atiende á que en lo material de la imprenta han faltado signos para estamparla en
lemosin; no obstante se ha creido que la juventud mallorquina, para quien ha de ser-
vir, podrá suplir la falta por el tanto del conocimiento que ya tiene de aquel idioma»
(AMENGUAL 1872, X).
A la segona edició, de l’any 1872, Amengual afegeix en una nota a peu de pàgi-
na: «Desde el año 1835, en que esto se escribía, se ha aumentado mucho en esta isla
el conocimiento del idioma castellano». És ben obvi que està parlant de coneixe-
ments d’una llengua estrangera.
La societat mallorquina preturística es caracteritza per una població rural majo-
ritàriament analfabeta i catalanoparlant monolingüe i un conservadorisme general
acompanyat d’un aïllament dels corrents intel·lectuals de l’Europa continental. Més
que destinació de moviments migratoris, l’illa n’era sovint l’origen, ja que hi hagué
una considerable emigració mallorquina a la Península, a diversos països llatinoa-
mericans i al sud de França. En breu, ens trobam davant una societat aïllada social-
ment, culturalment, econòmicament i lingüísticament.
Societats obertes i societats tancades
No han faltat, en la sociolingüística, veus que reclamen la importància d’una tipolo-
gia de societats per arribar a comprendre més bé les varietats lingüístiques que s’hi
formen. En un article de l’any 1993, Max Wheeler adapta una proposta de Peter
Trudgill de definir una tipologia de dialectes basada en els diferents tipus de socie-
tats; en particular entre dos tipus majors que anomena «societats tancades» i «socie-
tats obertes».
«És una característica [...] de les comunitats aïllades la presència de xarxes
socials fetes de lligams densos i “multiplexos”, en comparació amb les xarxes
socials de lligams fluixos típics dels grans territoris oberts o dels grans centres
urbans. [...] Per dir-ho molt resumidament, una xarxa és de lligams densos quan, per
exemple, moltes de les persones que jo tracto es tracten entre elles –una societat on
“tothom es coneix”. Un lligam multiplex és un lligam entre individus establert
segons més d’una relació social, quan dues persones, a més de ser parents, per
exemple, són també companyes de treball, veïnes, i amigues. Una xarxa estreta, feta
de lligams densos i multiplexos, és un mecanisme que imposa el compliment de les
pròpies normes socials, entre elles les lingüístiques, i tendeix a resistir la imposició
de normes vingudes de l’exterior» (WHEELER 1993, p. 70).
Estudis 33
Per tal d’il·lustrar aquest tipus de societat i les estructures dialectals que se’n
deriven típicament, Wheeler tria precisament el cas de les Balears, i més concreta-
ment, la situació de Mallorca. El que Wheeler descriu és efectivament una caracte-
rització molt encertada de la societat mallorquina, sempre que puntualitzem que
parlem de la Mallorca preturística. Fou aquesta la societat aïllada i tancada que va
produir els exemples que Wheeler extreu del mallorquí tradicional com a il·lustració
de les repercussions que pot tenir el tipus de societat sobre el tipus de varietat
lingüística que s’hi desenvolupa.
Trobam, tanmateix, que els desenvolupaments socials que arrenquen de la mei-
tat del segle passat han iniciat un canvi radical en el tipus de societat que cada vega-
da més repercuteix també en el dialecte, de manera que, dels anys seixanta ençà, la
societat mallorquina ha experimentat una obertura i la manera particular de la des-
dialectalització mallorquina s’allunya cada vegada més del tipus que Wheeler li
atribueix.
Cap a la Mallorca moderna: una societat tancada es va obrint
Per entendre el procés d’obertura, hem de prendre en consideració la història recent
de Mallorca, que ha convertit, en cosa de poques dècades, la Mallorca preturística
en la Mallorca moderna, turística i urbana dels nostres dies. A partir del 1955, el
turisme va començar a esdevenir un producte industrial i, per aquest motiu, la
necessitat d’una gran quantitat de mà d’obra barata va donar lloc a un important
moviment demogràfic que féu arribar milers de peninsulars castellanoparlants,
majoritàriament oriünds d’Andalusia.
Només entre el 1955 i el 1975, es registraren a Mallorca 82.657 immigrants penin-
sulars –una xifra enorme per a una illa on l’any 1975 la població total era només de
492.257 habitants (HERNÁNDEZ; MARIMON 1998, p. 194). Aquesta tendència
persisteix fins avui dia, com es desprèn de les xifres d’una enquesta feta l’any 1998
per la Unitat de Suport d’Acció Social de l’Ajuntament de Palma, segons la qual unes
108.000 persones, és a dir, el 33%, de la població censada de Palma, declarava haver
nascut a la Península (Diari de Balears, 24 de novembre del 1999). Si a aquest 33%
afegim encara els fills d’emigrants nascuts ja a Mallorca, el percentatge de la població
que té el castellà com a llengua materna ja ha superat el 50% a la capital, Palma.
Aquesta tendència s’ha vist agreujada en les dades del padró del 2006, facilitades fa
poc pel Servei de Població de Cort (Diari de Balears, 12 de febrer del 2006).
Als immigrants peninsulars s’han de sumar, a més, els immigrants estrangers,
que representen un altre element demogràfic d’una importància creixent. Un total
de 23.229 estrangers es van empadronar només el 2005 a l’Ajuntament de Palma,
segons reflecteix un informe estadístic del Servei de Població de Cort publicat
recentment a Diari de Balears. Aquests estrangers provenen majoritàriament de paï-
34 Els Marges 81
sos llatinoamericans i són un altre factor més que incrementa l’element lingüístic no
autòcton.4
L’Estatut d’Autonomia i l’oficialitat del català
Si tots aquests factors han operat en la transició de la societat preturística a la moder-
na, hi ha encara un altre factor decisiu que determina la configuració sociolingüística
de les Balears, el qual no està relacionat directament amb els processos socioeconò-
mics abans exposats però que no podem deixar d’esmentar: la promulgació de l’Es-
tatut d’Autonomia de les Illes Balears el 1983. També a d’altres autonomies hi foren
concedits sengles Estatuts, però la repercussió de l’Estatut Balear fou certament
major que la de l’Estatut Català. Si aquest no feia més que proclamar oficialment
allò que la gran majoria de la població ja havia cregut des de sempre, l’Estatut Balear
significà per a molts mallorquins una nova realitat sociolingüística que no deixava
d’inquietar els tradicionalistes que es trobaven ben acomodats dins la diglòssia.
Fins aleshores, si un catalanoparlant mallorquí acceptava o no el nom de
«català» aplicat a la seva varietat, o si veia en el català estàndard el registre escrit
comú als catalanoparlants de les Balears, de València i de Catalunya, o el considera-
va una simple imposició d’una llengua que no sentia com a pròpia, havia estat una
simple qüestió de predileccions individuals i privades sense transcendència en la
vida pública. Aquesta situació, però, va canviar dràsticament en el moment que la
«llengua catalana» fou declarada «pròpia» de les Balears i el català estàndard, escrit
segons les normes de l’IEC, esdevingué el vehicle oficial de la comunicació escrita
de l’Estat i dels seus òrgans autonòmics. Efectivament, en aquell moment la quasi
totalitat dels mallorquins, amb l’excepció de pocs filòlegs, activistes i persones cul-
tes, devien veure «el català» de manera molt crítica.
Heinz Kloss: el concepte de «near-dialectized sister language»
A la Mallorca preturística es vivia una forma de diglòssia en la qual el sociolingüista
alemany Heinz Kloss hauria descrit l’estatus del mallorquí com una near-dialectized
sister language –una llengua quasi-dialectalitzada respecte a la castellana. Vegem-ne la
definició: «But we have other abstand languages which fate has also largely relegated
4. «Pel que fa a la procedència dels estrangers que s’han donat d’alta, 1.136 eren argentins, 1.059 eren
bolivians, 841 eren búlgars, 731 alemanys, 718 italians, 636 eren colombians, 592 romanesos, 578 equa-
torians, 559 marroquins i 451 nigerians. S’ha de dir que molts italians són nascuts en un país sud-americà,
principalment a l’Argentina, però que han aconseguit el passaport transalpí gràcies al fet que han demos-
trat que tenen avantpassats italians o s’han casat amb un ciutadà d’aquesta nacionalitat» (Diari de Balears,
Diumenge, 12 de febrer del 2006).
Estudis 35
to dialect-like primary group functions and which the speakers, or at least a huge majo-
rity of them, feel to be mere dialects of an all powerful literary language. This is possi-
ble because of the proximity between the two abstand languages, the ruling one and the
submerged which from now on we shall call near-dialectized –as distinct from fully
dialectized vernaculars. [...] Except for a small minority among the elite [...] the spea-
kers of these languages are willing to put up with their present status. They feel and
think and speak about these languages in terms of dialects of the victorious tongues rat-
her than in terms of autonomous systems» (KLOSS 1967, p. 35 i s.).
Aquesta definició és alhora una bona descripció de l’actitud lingüística majoritària
de la Mallorca tradicional. No és que ningú hagués reclamat explícitament el mallorquí
com a dialecte del castellà, però els parlants es comportaven com si el mallorquí i el
castellà fossin dues varietats del mateix diasistema, acompanyades de la típica distribu-
ció de funcions característica de les situacions diglòssiques, amb el mallorquí en la
posició de la varietat baixa (Low-variety) i el castellà en la funció de la varietat alta
(High-variety).
Cal tenir en compte que el mallorquí com a tal quasi no té tradició escrita (amb
l’excepció de pocs dominis, com ara les rondalles o algun text de temàtica local);5d’al-
tra banda, la vella tradició mallorquina de parlar en dialecte però d’escriure en català
literari havia desaparegut gairebé totalment de la consciència col·lectiva. Així, quan
Tomàs Aguiló es proposa, el 1815, de transcriure la Rondaya de rondayas en
mallorquí, ho fa amb la consciència d’un pioner que trepitja terra nova: «En materia de
ortografia l’hi he pégat [sic!] per se descosida, axí com m’ha dictat es carabassòt: que
aquí tots anam á las ultras, sense reglas ni un fòtil mort; y per pitjor, que de vegades de
allá ahont hauriam de pendrer llum prenim fum, perque es millors mèstras tal vòlta
duan es barret d’espart» (AGUILÓ 1817, p. 8).
Per aquest motiu, per a molts mallorquins, la idea d’utilitzar «el català» com a
registre escrit de la pròpia llengua autòctona semblava absurd, almenys des de dos
punts de vista:
1. el català era percebut com una varietat Low, sense pensar que podia aspirar serio-
sament a acomplir les mateixes funcions que la «lengua nacional», el castellà, perquè
es trobava mancat del prestigi necessari; i
2. el català no era percebut com una varietat de la llengua autòctona, sinó com el
patois de la regió veïna –considerada més pròspera, liberal, llibertina i nacionalista–,
que era observada més que de reüll, amb un anticatalanisme explícit i popularment
molt arrelat.
Si era prou ridícul que el català reptàs el castellà a Catalunya; més ho era encara que
es pretengués de fer el mateix a Mallorca. Com a conseqüència, el castellà guanyava el
català tant en la qüestió «prestigi» com en «valor per a la identitat». La situació a Cata-
5. Vegeu Radatz (2002) per a una visió històrica de l’element dialectal en el català escrit de Mallorca.
36 Els Marges 81
lunya era ben distinta, atès que els catalans no havien acceptat mai la quasi-dialectalit-
zació de la seva llengua, tal com Kloss va fer notar el 1967: «Catalan under Franco has
been restricted, especially during the first two decades, to the role of a mere provincial
dialect. But the speakers of Catalan never accepted this status, they still consider their
mother tongue a full-fledged language, and a classification of languages which ignores
the desires of the linguistic community, basing its conclusions exclusively on external
phenomena forcibly brought about by a semitotalitarian government would be both
immoral and unscientific. Catalan is not a dialectized language» (KLOSS 1967, p. 36).
A diferència dels mallorquins, els catalans no van dubtar mai de l’estatus del català,
ni del nom o de la seva qualitat de llengua de cultura i de literatura.
L’actitud secessionista que considera el mallorquí com a llengua distinta del català
persisteix fins als nostres dies a nivell popular, però ha perdut –i encara perd– vigor
sota el pes dels fets creats per l’Estatut, de manera que no queda avui gairebé ningú
que reclami seriosament –i faci servir per escrit– una «llengo mallorquina» indepen-
dent de la catalana. L’encert dels autors de l’Estatut Balear d’utilitzar explícitament la
denominació «català» per fer referència a la llengua autòctona ha contribuït molt al
procés de reconscienciació de les arrels lingüístiques pròpies, de manera que som avui
lluny d’una situació com la valenciana, on el nom i l’ortografia de la llengua són enca-
ra objecte de debats aferrissats, de proclamacions i de compromisos pactats. El seces-
sionisme lingüístic balear és avui un fenomen que es redueix a qualque pintada i qual-
que pamflet distribuït per agricultors sexagenaris al Carrer de Sant Miquel, però que no
produeix ni gramàtiques ni altres textos impresos en «mallorquí».
Arquitectura de registres
Mallorca preturística Mallorca moderna
Discurs de proximitat (oral)
· català dialectal
· amb «forasters» també castellà
(parlat amb fortes interferències)
· català dialectal
· amb «forasters» també castellà
Discurs de proximitat (escrit)
· exclusivament castellà
· castellà
· català (generacions escolaritzades
ja amb l’assignatura de català)
Discurs de distància (oral)
· català dialectal
· castellà (amb «forasters», policies, funcionaris
i altres personalitats de respecte particular)
· majoritàriament castellà (Ciutat)
· català dialectal (en contextos rurals)
Discurs de distància (escrit)
· exclusivament castellà · català estàndard (sobretot en l’àmbit públic)
· castellà (entitats privades)
Estudis 37
Encara que el nom de català no genera entusiasme entre els mallorquins, tampoc
no provoca les reaccions agressives de fa vint o trenta anys. Cada vegada més mallor-
quins accepten la idea que la versió escrita del seu «mallorquí» rebi el nom de «català»
i que aquesta llengua comparteixi avui amb el castellà determinades funcions d’una
«varietat alta». Hem passat d’una situació diglòssica a una situació diferent per a la
qual vam proposar en un altre context la denominació «d’estàndards alternatius»
(vegeu BERSCHIN; RADATZ 2004, p. 260). Encara que els dos estàndards alternatius
estiguin lluny de tenir el mateix prestigi, amb el castellà plenament arrelat en gairebé
tots els dominis i el català encara com a opció marcada, hi ha hagut tanmateix una
important reestructuració en l’arquitectura de registres a l’abast dels mallorquins, que
intentem representar de manera sumària en aquesta taula.
Conseqüències terminològiques
Vista la transcendència dels fets esmentats, és inevitable trobar-los reflectits en el
nostre tractament dialectològic de les varietats parlades a Mallorca. Ja no es pot par-
lar simplement del «mallorquí», sense tenir en compte els canvis socioeconòmics i
sociolingüístics de les passades dècades. Sembla oportú avui de diferenciar clara-
ment entre la fase preturística i la fase moderna (turística, i potser algun dia post-
turística?). A nivell de la llengua, proposam la terminologia mallorquí tradicional
per a les varietats associades amb la fase preturística, i de mallorquí urbà per a la
varietat emergent que ja mostra els efectes de la reestructuració i la modernització
de la societat en què encara és utilitzat com a vehicle de la comunicació quotidiana.
Hem preferit conscientment la noció urbà davant d’altres opcions com ara
modern, no perquè volguéssim indicar que ens limitarem a considerar sols la llengua
de la capital, Palma, sinó perquè ens sembla que encapsula millor el tipus de canvi
que hi ha hagut respecte al mallorquí tradicional. Si és cert el que diu Melià (1998, p.
114), «Mallorca ja no és tan illa com abans», és igualment cert que el camp ja no és
tan «camp» com abans: Ciutat i part forana ja no són dos móns incommensurables i
molts habitants de la part forana es traslladen a Palma per treballar-hi, mentre que
molts palmesans tenen cases de camp on passen els caps de setmana. La part forana
s’ha convertit en una mena de hinterland que adopta cada vegada més l’estil de vida
de la ciutat. Per tant, lingüísticament hi ha clarament més influència de la ciutat
sobre els pobles que a la inversa: la vida urbana s’infiltra en els pobles, i les innova-
cions lingüístiques de ciutat troben l’origen en les varietats de la part forana.
38 Els Marges 81
Conseqüències de la desdialectalització
El procés de la desdialectalització mallorquina opera en dues planes de les quals
només una té interès des d’una perspectiva dialectològica. La primera és obvia i
consisteix en la pèrdua del dialecte perquè els seus parlants es passen totalment a la
llengua dominant, el castellà, i només utilitzen el mallorquí molt esporàdicament.
Les inseguretats i les interferències d’aquests parlants seran més l’objecte d’estudi
d’altres disciplines lingüístiques, veïnes, però no idèntiques a la dialectologia, com
ara la sociolingüística o la psicolingüística. La segona és la que ens interessa: la
pèrdua d’elements diferenciadors del mallorquí a nivell del sistema, en la boca de
dialectòfons que continuen fent servir la llengua en la seva vida quotidiana.
Hi podem distingir, a priori, tres tipus de canvis: convergències amb el castellà,
convergències amb el català estàndard i desenvolupaments interns que no conver-
geixen amb cap de les dues varietats estàndard. Tanmateix, en la majoria dels casos
és impossible de decidir si un fenomen s’ha d’interpretar com una influència del
castellà o del català estàndard, ja que ambdues llengües coincideixen molt sovint en
les seves solucions.
Retornam ara a l’article esmentat de Wheeler per recordar que aquest autor ofe-
reix una tipologia de fenòmens que solen aparèixer en els dialectes típics de les
societats tancades. Distingeix tres àrees paradigmàtiques, és a dir: (1) l’assimilació i
els processos del parlar ràpid; (2) l’evolució o la retenció de fenòmens poc naturals
[...]; i (3) l’arcaisme en general (WHEELER 1993, p. 71).
Hem dit que el canvi d’una societat tancada a una societat oberta ha estat extre-
mament ràpid en el cas de Mallorca; i encara que acceptem la hipòtesi que les
societats tancades deixen traces perceptibles en els dialectes que generen, ens plan-
tejam què passa amb aquestes traces si el tipus de societat canvia. En teoria, haurien
d’ésser els elements característics els que s’haurien de veure afectats en primer lloc.
Tanmateix, no sembla que això sigui d’aquesta manera.
Pel que fa al primer tipus, les assimilacions i els processos del parlar ràpid, la
resposta és clara: no s’hi observa encara una clara tendència a perdre els elements
característics. Ans al contrari: aquestes assimilacions, en comptes de cedir davant la
influència del castellà, tendeixen més aviat a infiltrar-se en el castellà dels mallor-
quins (vegeu RADATZ, en premsa).
Pel que fa al segon tipus, l’evolució o la retenció de fenòmens poc naturals,
Wheeler dóna com a primer exemple un tret morfològic que ja havia desaparegut
de la llengua parlada al principi del segle XX, és a dir, les formes balears amb
afix zero a la segona i tercera persones del singular del present de subjuntiu dels
verbs de la primera conjugació, com ara que jo cant o que ell cant i que sobre-
viuen avui només en frases fossilitzades com qui deu que pag o mal llamp te
peg! Aquestes formes constitueixen una infracció contra la naturalitat perquè
expressen una categoria marcada, el subjuntiu, amb un afix gens marcat, l’afix
Estudis 39
zero. Si bé aquestes formes efectivament es varen originar en una societat tanca-
da, s’ha de reconèixer al mateix temps que també varen desaparèixer en una
societat no gaire canviada.
Un altre fenomen espectacularment antinatural són les formes amb afix zero en
la primera persona del singular, com ara jo ned, jo cant, jo xerr, jo umpl, jo compr,
etc. El procés morfològic consisteix, doncs, a reinterpretar el radical verbal com a
marca de la primera persona del singular –i, respectivament de l’estructura sil·làbica
que en resulta, si el radical acaba en grups consonàntics altrament exclosos en
aquesta posició. Segons Dols i Wheeler (1995, p. 53), aquestes formes només es
troben davant d’una cesura, com en jo entr [' nt ] però no dins d’un sintagma
fonològic, com en jo entr primer [ mp i'me]. Com és costum en treballs generati-
vistes, sembla que les dades deriven exclusivament de la introspecció dels autors, i
seria necessari i interessant comprovar si aquesta distribució és general, majoritària
o en vies de desaparició. Hi ha segurament parlants que redueixen aquestes formes
per fer-les acordar amb la fonotàctica del mallorquí: jo cant [kant], jo entr [' nt], jo
lladr [ at], jo compr [k mp] etc. Si es pogués comprovar aquest procés, seria un
exemple d’una readaptació a la nova situació de societat oberta.
El tercer exemple que Wheeler dóna d’un cas de poca naturalitat lingüística són
les dissimilacions del mallorquí de les sibilants en contacte:
Piscina [pit'sin ]
les sis [l t'sis]
Te pos sucre? [t p t'sukr ]
Gràcies, Xavier! ['g asit∫avi'e]
des joc [d
3
k]
Però aquest fenomen tampoc no mostra la més mínima tendència a perdre’s.
Els mallorquins fan aquestes dissimilacions amb un total automatisme, i fins i tot
locutors professionals tenen de vegades dificultats de suprimir el reflex quan par-
len en castellà. Així, a un presentador del Canal 4 se li va escapar en una entrevis-
ta al cantant Miguel Ríos la pregunta: «Miguel, muchísimos años en el candelero
– ¿pero cuántos sin [ ' kwantotsin] visitar Mallorca para actuar?». Aquest exemple
no és gens excepcional, sinó més aviat característic del castellà parlat per mallor-
quins.
Pel que fa al tercer grup, els arcaismes, Wheeler esmenta: «El manteniment de
vuit vocals tòniques i quatre d’àtones, el contrast b/v, el manteniment de les conso-
nants geminades, la primera persona del singular del present d’indicatiu amb
desinència zero, l’alternança esc/eix als verbs “incoatius” de la 4a conjugació, el
manteniment de la vocal tònica /á/ a les persones 4 i 5 del present d’indicatiu i al
pretèrit de subjuntiu de la primera conjugació, l’ús fins ben entrat aquest segle [i.e.
el segle xx] del pretèrit sintètic; l’ordre dels pronoms clítics amb el de tercera perso-
cy
e
e
e
e
e
6
e
e
J
J'
c
J
c
e
40 Els Marges 81
na davant dels de les altres persones, el sistema de tres articles definits derivats
d’ipse, ille i dominus, els perfets compostos amb ésser al costat dels compostos amb
haver, i la concordança dels participis, en el perfet compost, amb moltes menes de
complement directe» (WHEELER 1993, p. 75).
En aquesta llista trobam, finalment, àrees en què sí que hi ha canvi: en les vocals
tòniques hi ha una tendència incipient (i ja acomplida en certs subdialectes) de
substituir la // tònica per la /?/ (a Binissalem, Alaró i Lloseta) i la /o/ àtona per una
/u/ (a Sóller) i de seguir així el model dels altres dialectes del català oriental. L’or-
dre arcaïtzant dels pronoms clítics sembla en ple retrocés, sobretot a Ciutat, i el sis-
tema dels articles se simplifica progressivament amb l’eliminació de la llengua par-
lada de les formes so, sos (amb so cotxo, en so fer barrines) i els articles literaris en
col·locacions com el papa, el dimoni, la Seu, etc. (vegeu RADATZ 1989 i MON-
TOYA 2002, p. 283 i s.).
Hem de constatar, doncs, que la teoria proposada per Wheeler és més convin-
cent a l’hora de predir el tipus de fenòmens que poden resultar d’una societat tanca-
da que a l’hora de permetre un pronòstic sobre la seva desaparició en el cas que el
tipus de societat canviï. En una altra interpretació, podríem dir que la teoria explica
la creació de certs fenòmens i no el seu posterior manteniment o abandonament. A
més, s’ha de reconèixer que els processos de canvi lingüístic solen ésser de molt
llarga durada i que el canvi radical de la societat mallorquina data de només poques
dècades. Amb tot, si bé no permeten uns pronòstics segurs a curt termini, les obser-
vacions de Wheeler poden servir de pautes per a futures investigacions més apro-
fundides i empíricament fonamentades.
Bibliografia
T. AGUILÓ, Rondaya de rondayas en mallorquí, 1817; cit. després l’edició dins
Novelari català, vol. III (1908-1916), Barcelona: R. Miquel y Planas, Nova Biblioteca.
J.J. AMENGUAL, Gramática de la lengua mallorquina, segunda edición corre-
gida y aumentada [1835], Palma: Imprenta P. J. Gelabert, 1872.
B. BERSCHIN; H-I RADATZ, «Un nuevo modelo comparativo del uso lingüís-
tico regional en Europa occidental», dins A. WESCH; A. TORRENT-LENZEN
[ed.], Normen und Identitäten: Akten des 19. Deutschen Katalanistentags, Colònia,
6-9 de juny de 2003, Titz: Axel Lenzen Verlag, 2004, p. 255-277.
N. DOLS; M. WHEELER, «El consonantisme final del mallorquí i el “llicencia-
ment d’obertures”», Caplletra, núm. 19, 1995, p. 51-63.
J.L. HERNÁNDEZ; A. MARIMON «La llengua», dins C. BLANES; A. MARI-
MON [Hg.], Història de Mallorca, vol. 3, Palma: Editorial Moll, 1998, p. 189-220.
H. KLOSS, «”Abstand-languages” and “ausbau-languages”», dins Anthropolo-
gical linguistics, 1967, p. 29-41.
P. KOCH; W. OESTERREICHER, Gesprochene Sprache in der Romania:
Französisch, Italienisch, Spanisch, Tübingen: Max Niemeyer Verlag, Romanistis-
che Arbeitshefte, núm. 31, 1990.
L. LORENZO, «La població autòctona és ja minoritària a un terç dels barris de
Palma», Diari de Balears, 12 de febrer del 2006, edició N. 2709, 3.
C. MARTÍNEZ I TABERNER, La llengua catalana a Mallorca al segle XVIII i
primer terç del XIX, Barcelona-Palma: Abadia de Montserrat-Universitat de les Illes
Balears, 2000, Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, núm. 13.
K.J. MATTHEIER, «Dialektverfall, Dialektabbau, Dialektveränderung», dins
LiLi – Zeitschrift für Literaturwissenschaft und Linguistik, núm. 62, 1986, p. 58-73.
J. MELIÀ, «Palma i pobles: les dues cares de la situació lingüística a Mallorca»,
dins Actes de la Cinquena Trobada de Sociolingüistes Catalans, Barcelona, 24 i 25
d’abril de 1997, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura,
1998, p. 114-131.
B. MONTOYA, «L’Estudi del canvi lingüístic segons la sociolingüística (aplica-
ció a la morfologia del català balear)», dins M.A. CANO; J. MARTINES; V. MAR-
TINES; J. PONSODA [ed.], Les claus del canvi lingüístic, Alacant: Institut Interu-
niversitari de Filologia Valenciana, 2002, p. 275-300.
F.J. MURILLO [ed.], Sistema educativo nacional de España, Madrid: Organiza-
ción de Estados Iberoamericanos para la Educación, la Ciencia y la Cultura (OEI),
1997.
H-I. RADATZ, «Castellorquín – el castellano hablado de los mallorquines»,
dins A. WESCH; C. SINNER [ed.], Das Spanische in den katalanischsprachigen
Regionen, actes 15. Deutscher Hispanistentag (en premsa).
H-I. RADATZ, «Das dialektale Element im Schriftkatalanischen Mallorcas aus
historischer Perspektive», dins R. Kailuweit; B. Laca; W. Weidenbusch; A. Wesch
[ed.], Sprachgeschichte als Varietätengeschichte, Beiträge zur Historiographie und
historischen Soziolinguistik des Spanischen und anderer romanischer Sprachen
anlässlich des 60. Geburtstages von Jens Lüdtke, Tübingen Stauffenburg, 2002, p.
303-314.
H-I. RADATZ, «Sprachliches Selbstverständnis und sprachliche Realität: ein
soziolinguistisches Experiment zum Gebrauch balearischer Artikel», dins Zeitschrift
für Katalanistik, núm. 2, 1989, p. 64-90.
J. VENY, Els parlars catalans, Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1983.
M. WHEELER, «El contacte, l’aïllament i la tipologia dialectal», dins Actes del novè
col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, Alacant-Elx, 9-14 de setembre
de 1991, vol. 3, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 69-77.
Estudis 41
