Content uploaded by Adéla Kotatkova
Author content
All content in this area was uploaded by Adéla Kotatkova on Jan 21, 2021
Content may be subject to copyright.
24 Panace@ | vol. XX I, n.º 51. Primer semestre, 2020
Tribuna <http://tremedica.org/panacea.html>
Els casos clínics sobre afeccions mentals:
entre la despersonalització i la humanització
1
Adéla Kot’átková *
*Departament de Filologia i Cultures Europees / Institut Interuniversitari López Piñero, Universitat Jaume I, Espanya. Dirección para
correspondencia: kotatkov@uji.es.
Resum: Analitzem l’omissió i la presència textual dels
pacients i del personal sanitari en casos clínics publicats
a partir de l’any en català, castellà i anglès, en re-
vistes especialitzades pertanyents als àmbits de la neuro-
logia, la psiquiatria i la psicologia. Revisem com l’ús de
determinats recursos lingüístics i retòrics es pot relacio-
nar amb la despersonalització de l’atenció sanitària. En
contrast, mostrem altres enfocaments més humanitzats
que s’han demostrat perfectament viables i compatibles
amb les exigències deontològiques del gènere, encara
que de moment només manifesten vigència en algunes
especialitats.
Paraules clau: atenció sanitària, cas clínic, despersona-
lització, humanització, pacient, salut mental
Clinical case reports on mental disorders: between
depersonalization and humanization
Abstract: The aim of this paper is to analyze the textu-
al omission and presence of both patients and medical
sta in clinical case reports published since the year
in Catalan, Spanish, and English in specialized
journals pertaining to the elds of neurology, psychia-
try, and psychology. We review how the use of certain
linguistic and rhetoric resources can be related to the
depersonalization of healthcare. In contrast, we show
other more humanized approaches that have been prov-
en to be perfectly viable and compatible with the de-
ontological demands of this genre, but which so far are
valid only in some specialities.
Key words: clinical case report, depersonalization,
healthcare, mental health, patient
Panace@ ; xxi (): -
Recibido: .vii.. Aceptado: .viii..
1. Introducció
L’enfocament prevalent en l’atenció sanitària actual està fo-
namentat en les proves i les dades mèdiques obtingudes mit-
jançant l’assaig controlat aleatoritzat. Aquesta evidence-based
medicine se situa en la part superior de la jerarquia en les cièn-
cies de la salut gràcies a la abilitat i a la possibilitat de repeti-
ció dels resultats obtinguts, els quals, per tant, es poden emprar
com a base per prendre decisions mèdiques (Green i Johnson,
). Ara bé, darrerament també es remarca la necessitat de
fer conviure aquest enfocament amb un altre, centrat i basat en
casos individuals (Medeiros Parente et al., ). En aquesta
línia situem els estudis que es publiquen en revistes especia-
litzades amb el nom de casos clínics (cc). Aquest gènere for-
neix aportacions valuoses, no sols per a la formació dels nous
professionals o en la recerca sobre les diverses malalties, afec-
cions, símptomes, cures, fàrmacs, etc., sinó també perquè per-
met plantejar-se problemes i reptes de l’atenció sanitària actual
(Vandenbroucke, ; Carey, ).
Podem concebre els casos clínics com uns relats que ens con-
ten històries reals, on es tracten informacions molt personals,
com ara l’historial mèdic, els resultats de les proves i altres dades
sensibles. Des d’un punt de vista deontològic, els autors estan
obligats a amagar la identitat real del malalt. Però bona part
dels cc va bastant més enllà de garantir l’anonimat dels malalts.
En molts casos, els autors tendeixen a obviar textualment els
pacients, mentre centren l’atenció en la descripció dels proces-
sos biològics que tenen lloc en els seus cossos i els tractaments
que experimenten (Anspach, ; Kenny i Beagan, ). Els
pacients s’hi converteixen en actors secundaris, en excuses per
poder fer una publicació sobre una malaltia, un símptoma, una
cura, una tècnica, una medicació…, que esdevenen, així, els
protagonistes primaris dels cc.
Ens podem trobar amb diverses estratègies retòriques que
fan que els pacients, malgrat ser els protagonistes principals
de la història que subjau al cas clínic, freqüentment no hi apa-
reguin com a tals. Prenem d’Anspach (: ) tres aspectes
relacionats amb la presència dels pacients i dels professionals
sanitaris en els cc: a) la separació dels processos biològics de la
persona (despersonalització); b) l’omissió de l’agent (per exem-
ple, l’ús de la veu passiva); c) el tractament de la tecnologia mè-
dica com a agent de l’acció.
El fet que no es pugui revelar el nom del pacient, tanmateix,
no hauria de fer-lo desaparèixer del cas clínic on, per denició,
és el protagonista primari. Segons Monroe et al. (), un cc
no hauria d’excloure determinades dades només perquè l’autor
tingui por o senti que no està fent un treball cientíc, profes-
sional i objectiu. A més de no extreure la persona del text, no
despersonalitzar-lo i tenir-hi més respecte, aquest enfocament
també pot millorar el resultat per al pacient (Kot’átková, ).
Així, en els cc, no necessàriament s’han d’eliminar informa-
Panace@ | vol. XXI, n.º 51. Primer semestre, 2020 25
<http://tremedica.org/panacea.html> Tribuna
cions com ara el comportament del malalt
respecte del professional i del tractament, les
seves actituds, les creences, els desitjos i les
expectatives, entre moltes altres. Òbviament,
aquestes informacions s’han de proporcionar
sense ironia ni menyspreu cap al pacient. Els
autors citats ens il·lustren un exemple de per
què un cc és l’espai ideal on tenir en compte
els aspectes esmentats:
«Consider the case of a man with groin
pain who believes that his illness is a pun-
ishment from God for committing adul-
tery. His version of the etiology, howev-
er unscientic, will almost certainly play
a role in his recovery. Therefore, his be-
liefs and his narrative ought to be included,
without condescension, in the case report.
Many physicians exclude beliefs they re-
gard as superstitions when rendering an
illness; instead of describing the illness of a particular
person, they use pseudo scientic, abstract-as-concrete
language to shape and dene the patient» (Monroe et
al., : ).
Les històries individuals i, ns i tot, el caràcter, la personali-
tat i el comportament dels malalts han de formar part dels casos
clínics i ser així reconeguts com a rellevants. D’aquesta manera,
incloure les observacions i narracions sobre i del pacient apor-
ta dades que altres estudis no poden revelar i és convenient per
a l’atenció sanitària moderna. Aquestes dades són, òbviament,
particulars i, per tant, majoritàriament no quanticables, però
aquest fet —com ja s’ha insistit des del àmbit mateix de la me-
dicina (Jenicek, i )— no fa que els cc perdin validesa
objectiva.
2. Corpus utilitzat
Sempre que s’estudia el llenguatge és convenient realitzar les
anàlisis sobre un corpus tan ampli com sigui possible. Tanma-
teix, l’estudi de discursos professionals o tècnics, com els casos
clínics que ens ocupen, resulta més factible a partir d’un corpus
d’extensió moderada, atès que no s’hi analitza la generalitat de
la llengua, sinó aspectes particulars que resulten característics
d’una o diverses especialitats (Paltridge, : ).
La naturalesa de les especialitats que giren al voltant de
la salut mental les fa propenses a desenvolupar històries més
narratives, i són, per tant, aquelles on més paper sol tenir el
pacient (Berkenkotter, ). En aquest article, doncs, ens cen-
trem en el tractament textual dels malalts en cc publicats re-
centment en català, castellà i anglès en revistes especialitzades,
pertanyents sobretot als àmbits de la neurologia, la psiquiatria
i la psicologia. Ens xarem també en la presència en el text del
personal sanitari, tant dels autors —i narradors— com de la
resta de l’equip. El nostre objectiu és analitzar de quina manera
els recursos lingüístics —i en general, el llen-
guatge— es poden relacionar amb la desper-
sonalització o, al contrari, la humanització de
l’atenció sanitària.
Als efectes d’aquest treball, englobem sota
les etiquetes de salut mental i afeccions men-
tals els cc provinents de les diverses disci-
plines que cobreixen l’atenció sanitària a les
malalties i les disfuncions del sistema nerviós,
en un sentit ampli. Cal tenir en compte que
la salut mental s’aborda des de perspectives
acadèmiques diverses i amb enfocaments clí-
nics i terapèutics molt diferents. Dins el camp
de la medicina, trobem les especialitats de la
neurologia i de la psiquiatria. La neurologia
s’ocupa de la prevenció, el diagnòstic, el trac-
tament i la rehabilitació de totes les malalties
que involucren tant el sistema nerviós central
com el perifèric o l’autònom. La psiquiatria,
al seu torn, se centra més especícament en
els trastorns mentals. La psicologia, en canvi, és una disciplina
molt àmplia que sovint s’engloba dins de les ciències socials.
Tanmateix, existeix una psicologia clínica amb una llarga tra-
dició que considerem que travessa la frontera amb les ciències
de la salut i que, atès que s’ocupa també de la salut mental, no
podíem deixar de banda als efectes del nostre treball. A l’Estat
espanyol, l’especialitat en Psicologia Clínica és un títol que po-
den assolir els graduats en Psicologia mitjançant un postgrau en
forma de residència que es desenvolupa dins el sistema públic
de salut, després d’un examen d’accés denominat pir (psicòleg
intern resident).
Quan ens referim als autors dels cc, generalment tendim a
pensar en metges, i cal reconèixer que la major part de textos
d’aquest gènere sí que està redactada per aquest sector professi-
onal. No hem d’oblidar, però, que no són els únics treballadors
de la salut que tenen un contacte amb pacients ni els únics que
en fan un seguiment: a més dels psicòlegs ja esmentats, pensem
per exemple en els infermers. Per això, el nostre corpus també
conté cc redactats per professionals de la psicologia i de la in-
fermeria. Als efectes del nostre treball, doncs, quan ens referim
als professionals sanitaris o de la salut, hi incloem tant els met-
ges com els infermers, com també els psicòlegs clínics.
Per seleccionar el corpus hem buscat cc que hagin estat
publicats en revistes, butlletins o portals especialitzats, sempre
amb disponibilitat en format digital, per facilitar-hi l’accés, en
cas de desitjar-ho, als lectors d’aquesta tesi. Ens hem circumscrit
a les publicacions generades per entitats professionals de pres-
tigi reconegut o incloses almenys en un dels índexs amb major
nivell de consens: Scopus, Latindex (Sistema Regional d’Infor-
mació en Línia per a Revistes Cientíques d’Amèrica Llatina, el
Carib, Espanya i Portugal) o doaj (Directory of Open Access
Journals). En aquest marc, hem prioritzat aquelles revistes en
què els cc tenen una certa vitalitat i on, per tant, s’hi publiquen
regularment. Algunes publiquen quasi exclusivament cc, al-
tres en publiquen un o dos en cada número. Hi ha revistes més
enfocades cap a la recerca —descobrir les novetats— i n’hi ha
Les històries
individuals i, ns
i tot, el caràcter,
la personalitat i
el comportament
dels malalts han
de formar part dels
casos clínics i ser així
reconeguts com a
rellevants
26 Panace@ | vol. XX I, n.º 51. Primer semestre, 2020
Tribuna <http://tremedica.org/panacea.html>
d’altres amb objectius més aviat d’educació dels futurs professi-
onals. Els cc tracten des de nadons, passant per adolescents i
adults, ns a ancians. Disposem de cc orientats més cap a qües-
tions biomèdiques i dels que se centren en com afecta la malal-
tia la vida quotidiana del pacient. També volíem que el nostre
estudi fos representatiu dels cc actuals i, per tant, en totes les
revistes i portals hem procurat triar sempre els cc més recents
i ens hem assegurat que la data de publicació no fos anterior a
l’any . Hem seleccionat cc en tres idiomes: català, castellà
i anglès. No pretenem, però, fer un estudi contrastiu entre les
tres llengües, sinó analitzar els fenòmens que ens ocupen en un
corpus multilingüe.
En resum, els criteris que hem aplicat per seleccionar els cc
són els següents:
—vinculats a l’àmbit de la salut mental, entesa en un
sentit ampli (sobretot neurologia, psiquiatria i psicologia);
—publicats en revistes, butlletins o portals en línia es-
pecialitzats (amb disponibilitat i accessibilitat gratuïta en
format digital) indexats o avalats per entitats professionals
de prestigi;
—textos en català, castellà i anglès;
—publicacions recents (a partir de l’any ).
Amb els criteris exposats anteriorment, hem constituït un
subcorpus de casos clínics provinents de les revistes se-
güents:
—Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de
Down
—Neurologia Catalana (Butlletı
de la Societat Catalana
de Neurologia)
—Desenvolupa: la Revista d’Atenció Precoç
—Revista de Neurología
—Revista Cientíca de la Sociedad Española de Enferme-
ría Neurológica
—Adolescere. Revista de Formación Continuada de la So-
ciedad Española de Medicina de la Adolescencia
—Revista Electrónica de PortalesMedicos.com
—Czech and Slovak Neurology and Neurosurgery
—Case Reports in Neurological Medicine
—Case Reports in Psychiatry
—Frontiers in Psychology
—Case Reports in Neurology
Així doncs, el nostre corpus de cc està compost per textos
en les tres llengües que ens ocupen —català, castellà i anglès—,
provinents de revistes de diversos camps que es dediquen a
la salut mental, principalment de la neurologia, la psiquiatria i
la psicologia, però també d’àrees més especialitzades com l’aten-
ció precoç, l’adolescència o la síndrome de Down. Els autors
són principalment neuròlegs, psiquiatres i psicòlegs, encara que
també hi hem inclòs altres professionals de la salut que aborden
cc de salut mental, com ara infermers o logopedes.
3. Presència o absència dels pacients
en els casos clínics
Quan Anspach () parla de la despersonalització, al·lu-
deix a un conjunt subtil de mecanismes, com ara que hom es
refereixi a un nadó com al producte d’una gestació, com si fos
simplement el procés biològic de l’embaràs, més que no pas els
pares, que va produir el bebè. Aquest llenguatge, doncs, ens
podria suggerir que els processos biològics es poden separar de
les persones que els experimenten. En els cc del nostre corpus,
observem com els pacients desapareixen textualment en dife-
rent mesura: la despersonalització és més freqüent i intensa en
el cc de neurologia, que solen tenir un enfocament més sio-
lògic, que no pas en psicologia i psiquiatria, on la persona és
necessàriament el centre de l’atenció.
Per preservar l’anonimat dels malalts, ens trobem amb dife-
rents solucions, com ara l’ús del nom sense el cognom complet
(Daniel M. C.), un nom ctici (Ignasi, Sarah) o l’ús de sigles
(M. M., A. Y.). Aquest darrer recurs és molt més freqüent en els
cc redactats en anglès. La solució majoritària, però, és elidir
totalment el nom del pacient. Així, la presentació prototípica
no sol començar pel nom o pseudònim, sinó mitjançant la fór-
mula home/dona o pacient masculí/femení, de x anys d’edat,
amb/sense antecedents, que ingressa en un centre per tal raó
(exemples -).
. «Home de anys que consulta el juliol del per epi-
sodis paroxístics d’hemicós dret. Refereix antecedents
familiars de migranya amb aura en la mare i epilèpsia en
un germà des de la infància ns als anys i antecedents
personals de tabaquisme, hipertensió i migranya sense
aura que tracta amb aine» (Servei de Neurologia, Hos-
pital Universitari de Bellvitge, ).
. «Varón de años, ingresado por alteración gradual del
estado de conciencia que progresó hasta el coma en alre-
dedor de horas. El cuadro comenzó cinco años antes
con pérdida parcial de la visión con predominio en el ojo
izquierdo. El paciente fue diagnosticado de neuritis ópti-
ca y tratado sin éxito con corticoides e inmunosupreso-
res» (Mejía, Piedra i Merchán-Del Hierro, ).
. «The patient is a -year-old female and was voluntarily
admitted to our pediatric psychiatric institute for hospi-
talization in early aer presenting to an outpatient
service with si, intent, and a plan to overdose on med-
ications and suocate herself with a plastic bag» (Bres-
nahan et al., ).
En aquests casos apareixen, en primer lloc, les informacions
que el professional sanitari considera oportunes i rellevants
perquè un altre col·lega entengui bé el seu estudi. Es tracta d’una
caracterització que intenta ser objectiva —edat, sexe, etc.—
i també conserva millor l’anonimat del malalt. És un esquema
emprat en totes les llengües estudiades i en les diverses especi-
alitats. L’única diferència que trobem és que en les revistes en
anglès —que recullen cc de tot el món, amb nombrosos profes-
sionals dels Estats Units d’Amèrica— en algunes ocasions tam-
Panace@ | vol. XXI, n.º 51. Primer semestre, 2020 27
<http://tremedica.org/panacea.html> Tribuna
bé apareix la raça o la procedència del pacient (exemples -),
cosa que no solem trobar en els cc en castellà ni en català:
. «A -year-old Hispanic man with a history of hyperten-
sion presented with complaints of le eyelid droop and
double vision for day» (Kumar et al., ).
. «The patient is a -year-old Caucasian male (May )
with a height of cm and a weight of kg, in whom
eosinophilia was rst detected in August and has
remained almost constantly present until today (Fig. )»
(Finsterer i Huber, ).
. «It is about a -year-old male patient, native of Cajamar-
ca, who had completed high school and lived with his son
and daughter-in-law for three months» (Huarcaya-Victo-
ria, Ledesma-Gastañadui i Huete-Cordova, ).
4. L’omissió del personal sanitari
A més de minimitzar la identitat personal del pacient, els
cc també tendeixen a difuminar les del metge, dels infermers
i d’altres professionals sanitaris que realitzen procediments o
fan observacions. Així, en les oracions en les quals es descriuen
els procediments de diagnòstic i el tractament, sovint no s’hi
inclou l’agent que realitza aquestes accions. Aquesta omissió
se sol efectuar mitjançant l’ús de la veu passiva, un recurs molt
utilitzat en el discurs cientíc —inclòs el mèdic— que serveix
per objectivar el text i distanciar-se’n. Aquest ús provoca que la
tecnologia hi sigui tractada com si fos ella l’agent de l’acció, men-
tre s’invisibilitza les persones que fan les observacions, prenen
les decisions i duen a terme els procediments.
Els autors dels cc usen freqüentment la veu passiva sense
agent en dos contextos. Per una banda, la utilitzen per constatar
símptomes o formular diagnòstics (exemples A). Per una altra
banda, quan ens informen sobre tractaments i procediments se-
guits (exemples B). En ambdós casos s’omet no el pacient, sinó
els qui van realitzar les observacions, les proves, els diagnòstics
o les teràpies. Aquesta omissió té l’efecte d’emfasitzar el que es
va fer i no centrar l’atenció en qui ho va fer, ns al punt de pas-
sar sovint de puntetes sobre els motius pels quals es va prendre
una determinada decisió.
A
. «On examination, she was found to have unequal pupils
and papilledema» (Ridha Amer, Mohammed Qubaiban
i Abdulkarim Bakhsh, ).
. «Diusion restriction, which was noted on our patient’s
mri, is likely due to cytotoxic oedema» (Solis et al., ).
. «El paciente fue diagnosticado de neuritis óptica y trata-
do sin éxito con corticoides e inmunosupresores» (Mejía,
Piedra i Merchán-Del Hierro, ).
B
. «Since at least October , hyperlipidemia has been
noteworthy (Fig. ), which was treated successively with
uvastatin, bezafibrate, atorvastatin, and since March
with ezetimibe ( mg/day)» (Finsterer i Huber,
).
. «Posteriorment, va ser traslladat a un altre centre, on es
va efectuar angiograa que no va mostrar lesions vascu-
lars associades. També es va realitzar estudi immunològic
bàsic per a descartar vasculitis, amb ana negatius» (Ruiz
Julián, ).
L’omissió del subjecte, a més de desviar el focus de l’observa-
dor, també implica que allò que s’observa —en anglès s’expressa
sovint amb was noted (A.)— és un fet objectiu que qualsevol
persona hauria percebut de la mateixa manera: «using the pas-
sive voice while omitting the observer seems to imbue what is
being observed with an unequivocal, authoritative factual sta-
tus» (Anspach, : ).
Òbviament, no sempre i en totes les oracions s’omet l’agent
de l’acció realitzada. En els cc també trobem com s’hi narren les
decisions o els processos de tractaments mèdics en veu activa
(exemple C.). Ara bé, hem de constatar que en anglès és molt
més freqüent l’ús de la veu passiva sense agent, en comparació
amb el català o el castellà. A més, les dues llengües romàniques
disposen del recurs de la construcció passiva reexa (exemple
C.), molt més habitual, sobretot en els registres no formals.
La veu passiva és molt poc freqüent en les dues llengües, ja
que queda restringida per als àmbits molt formals, com ara el
cientíc. Així doncs, la veu passiva hi és present, però no tant
com en la llengua anglesa, en la qual sovint ens trobem cadenes
d’oracions amb verbs sense agent. En les llengües romàniques,
més aviat, podem observar combinacions dels dos recursos
(exemple C.).
C
. «[La pacient] avisa el sem, que objectiva disminució del
nivell de consciència i absència de resposta a estímuls, per
la qual cosa decideixen traslladar-la a urgències del nostre
centre» (Vidal i Martínez-Domeño, ).
. «El paciente fue dado de alta con traslado a un hospital
de daño cerebral para continuar con su rehabilitación.
Se reevaluó dos meses después en consultas externas y
se observó una clara progresión en su mejoría neuroló-
gica global» (Arévalo-Sáenz, Pedrosa-Sánchez i García
de Sola, ).
En els cc sobre salut mental, doncs, a l’hora de fer les proves
i interpretar-ne els resultats, trobem, en la majoria de casos, l’ús
de la veu passiva i la passiva reexa. Però també hi ha alguns cc
en què s’hi utilitza la veu activa, normalment en una primera
persona del plural que hem d’interpretar com plural de modès-
tia en els casos en què l’autor és una única persona (exemple ),
mentre que en els d’autoria múltiple la interpretació restaria
oberta (exemple ). On sí que apareix més sovint la veu activa,
sobretot en primera persona del plural, és en l’apartat de «Dis-
cussió», en el qual els autors sovint surten de l’omissió textual
que han estat aplicant al llarg de tot el text anterior i hi avaluen
la seva experiència.
28 Panace@ | vol. XX I, n.º 51. Primer semestre, 2020
Tribuna <http://tremedica.org/panacea.html>
. «En la gura també mostrem l’atròa cortical posterior
marcada del pacient. Tot i que aquestes atròes corti-
cals més focals no han estat descrites en estudis previs,
hem pogut observar-les en els nostres pacients a nivell
posterior (com aquest cas) o anterior (sobretot a còrtex
prefrontal medial bilateral), i semblen associar-se amb
la presència de dècits cognitius i conductuals, molt fre-
qüents en el curs evolutiu de l’fxtas» (Pagonabarraga
Mora, ).
. «We performed computed tomography (ct) of the brain
and a subsequent lumbar puncture. […] We prescribed in-
travenous AmB (. mg/kg/day) and oral -fc ( mg/
kg/day) for weeks, followed by weeks of treatment
with intravenous flc ( mg/kg/day)» (Chang-Hua et
al., ).
5. La tecnologia mèdica com a agent de l’acció
A més de la despersonalització del pacient i de l’omissió del
subjecte en els procediments sanitaris, en els cc sobre afeccions
mentals trobem bons exemples del tractament de la tecnologia
mèdica com a agent de l’acció. Els professionals sanitaris fan
servir en aquest cas la veu activa, però per referir-se als proces-
sos realitzats amb una màquina on ella apareix com a agent:
. «Video eeg showed epileptic activity in the right fronto-
parietal region» (Han et al., ).
. «Una nueva resonancia magnética mostró persistencia
de las hiperintensidades con vacíos de señal y dilatación
serpentiginosa de los trayectos vasculares en los lóbu-
los temporales y cerebelosos de predominio izquierdo
(Figs. c y d)» (Mejía, Piedra i Merchán-Del Hierro,
).
. «Durant l’ingrés es va completar l’estudi amb rm cerebral
i aquesta va revelar àrees hiperintenses en les seqüènci-
es flair, T i dwi que involucraven principalment les
àrees frontal, temporal i parasagital esquerres i en menor
extensió, el còrtex temporal dret i la substància blanca
subcortical, sense observar-se restricció de la difusió en
la seqüència adc (Figura )» (Falgàs Martínez, ).
Aquest tipus d’expressions van un pas més enllà de l’ús de la
veu passiva, ja que no sols no s’hi menciona la persona a qui
es fan els procediments diagnòstics ni qui els realitza, sinó que
també s’hi ometen les referències als complicats processos pels
quals s’interpreten els resultats d’aquestes proves (-). La tec-
nologia mèdica s’hi tracta, per tant, com si fos l’agent de l’acció.
D’altra banda, l’ús dels mots mostrar i revelar —en qualsevol
dels temps verbals i en cadascuna de les tres llengües analitza-
des— suggereix que la informació rebuda de les proves va ser
obtinguda per un procés de revelació cientíca, sense possibi-
litat d’una interpretació equívoca. Així, aquestes formulacions
donen a entendre una visió en la qual els instruments són els
que generen i revelen les dades, com si no hi intervinguessin les
persones.
En conjunt, els tres mecanismes que observa Anspach i que
constatem en els cc sobre afeccions mentals tendeixen a mi-
tigar la responsabilitat del personal sanitari sobre els judicis
emesos i les decisions preses, com també serveixen per afermar
la credibilitat dels resultats que s’hi presenten. Contribueixen,
a més, a la integració d’autors i lectors dins d’una comunitat
de pràctica que està en construcció permanent, tot familiarit-
zant-los amb «a culture or world view which may contradict
the explicit tenets of medical education» (Anspach, : ).
6. Enfocaments més humanitzats
Hem vist, doncs, com les convencions del gènere dels cc
inclouen una sèrie de mecanismes per minimitzar la identitat
del pacient i la seva experiència subjectiva. El mateix s’esdevé
amb els professionals sanitaris, els quals en molts casos quasi
desapareixen —des del punt de vista lingüístic i textual— com
a agents de les històries. Ara bé, no tots els cc intenten amagar
la presència del pacient amb la mateixa intensitat. Constatem
que gran part dels cc de neurologia, que se centren sobretot en
informacions siològiques i proves biomèdiques (), són, efec-
tivament, bastant sistemàtics en l’omissió tant dels pacients com
dels metges que realitzen les proves. En canvi, l’entrevista i les
informacions obtingudes del pacient o dels familiars són molt
més rellevants en bona part dels cc de psicologia, de psiquiatria
o dels que incorporen una perspectiva social en el tractament
de pacients adolescents o amb la síndrome de Down (). Per
això, els pacients d’aquests casos són també més presents textu-
alment, ja que freqüentment s’hi tracta, més que un símptoma
o un mal físic, uns comportaments i un mal psíquic.
. «Biopsy of the right vocal cord with histopathological ex-
amination of squamous cell carcinoma was performed in
September . In October , right-sided cordectomy
was performed. Subsequently, ct-pet (computed posi-
trone [sic] emission tomography) showed increased me-
tabolism of ourine-deoxyglucose [sic] in the glottic, sub-
glottic and sacral regions (Fig. )» (Opšenák et al., ).
. «El tractament s’interromp durant les vacances. Torna
després d’haver passat un bon estiu: està simpàtica, s’en-
dreça més i diu que la seva nina es diu Rubí. “És guapa,
preciosa. Jugo amb ella a papa i mama. F. és el pare i jo la
mare.” A la pregunta de si ha pensat en tenir un ll amb
F. quan la besa, respon que sı. “Ara que estàs millor potser
puguis parlar d’allò que et feia tanta por.” “Sı, m’anaven a
tallar una cosa de l’estómac.” “Quina cosa?” “No ho sé.
Un bebè o les cames (fantasia d’embaràs i de castració),
i tenia molta por.” “Potser el que t’anaven a tallar era la
possibilitat de tenir un bebè.” “Sı, i tenia por. Mai més no
ho tornaré a fer.”» (Garvía Peñuelas, ).
Entre els exemples i observem una clara diferència,
òbviament molt marcada pel tipus de problema que s’hi tracta.
En un cas s’ha de resoldre mitjançant una operació quirúrgica
i en l’altre per mitjà de la psicoteràpia. Així que, en casos com
Panace@ | vol. XXI, n.º 51. Primer semestre, 2020 29
<http://tremedica.org/panacea.html> Tribuna
el segon, resulta molt normal que els autors facin referències a
l’estat d’ànims dels pacients, ja que és una part inherent al que
tracten. D’aquesta manera, és la naturalesa de la disciplina la
que permet —o exigeix, podríem dir— humanitzar els malalts.
Sempre parlem, però, d’una tendència i no d’una regla en cada
disciplina, ja que també disposem de cc, per exemple, de psi-
quiatria () en els quals el tractament del pacient és més pare-
gut al primer exemple.
. «Paciente elr masculino de años de edad con antece-
dentes familiares y personales de salud anterior que acu-
de a consulta por parpadear intermitentemente y emitir
un sonido raro de forma involuntaria. Al examen físico
se constatan aumento del parpadeo de forma intermi-
tente, así como la emisión de sonidos guturales de forma
involuntaria. Se interconsulta el caso con el especialista
en pediatría, el cual coincide en el diagnóstico y lo remite
al especialista en neurología corroborándose el mismo»
(Antúnez Torres, Torres León i Pérez Díaz, ).
En els cc sobre afeccions mentals trobem, doncs, carac-
teritzacions com les que hem vist més amunt, amb molt po-
ca informació personal sobre uns pacients despersonalitzats
(exemple ) i moltes dades sobre el seu cos, però també altres
cc més humanitzats, que desvelen més sobre els malalts (exem-
ples -). No hi ha dues categories estrictament denides,
sinó més aviat tendències cap a un costat més despersonalitzat,
més merament descriptiu, i cap a l’altre més narratiu i més hu-
manitzat.
. «M.M. is a high functioning child with asd (American
Psychiatric Association, ) who came to consultation
in a clinical center on developmental disabilities when
he was years and months and was diagnosed with
Asperger Syndrome based on dsm iv-tr (American
Psychiatric Association, ) criteria» (Melogno, Pinto
i Orsolini, ).
. «Daniel M. C. tiene años y ha sido un buen estudiante
hasta hace año. Desde entonces sus profesores comen-
tan que se encuentra muy distraído y parece “ausente”,
quedándose dormido algunas veces en clase. Un día su tu-
tora le pregunta si ha dormido bien y Dani responde que
sı pero, habitualmente, le cuesta quedarse dormido por
la noche» (Merino Andreu i Martínez Bermejo, ).
. «Sarah was a -year-old Italian child who was referred
by her parents. Sarah came from an intact family with
middle socioeconomic status. Her mother had graduat-
ed and worked as an employer; her father was a teacher
at an elementary school. They came from intact families
and did not report any specic traumatic events in their
life» (Salcuni et al., ).
. «This case pertains to a -year-old woman, referred to
as Susan (a pseudonym), who had a lifelong history of
anxiety and depression, had been in the health system
since early adulthood and was described as a treatment
resistant case by the general practitioner who referred
her. Susan gave full informed consent to the writing of
this article» (Johnson i Hoart, ).
. «L’Ignasi: Va iniciar el grup amb anys i pocs mesos. Era
un nen despert, amb bones capacitats mentals. Recla-
mava intensament l’atenció de les terapeutes i dels seus
companys, necessitant ser mirat contínuament. Feia poc
contacte ocular i li costava acceptar les propostes dels al-
tres. Mantenia una expressió seria [sic], d’empipament,
amb poc control de les pulsions agressives, que reectia
un malestar intern molt important» (Sala i Garcia i Álva-
rez Blanco, ).
Com veiem en els exemples anteriors, emprar el nom o un
pseudònim pot conservar l’anonimat del pacient i, al mateix
temps, ajudar a no despersonalitzar tant el cas, si ho contras-
tem amb l’opció de dir pacient, dona de anys… Ara bé, no es
tracta únicament de no deixar el malalt sense nom, sinó també
de no reduir-lo ja des de les primeres oracions a uns trets tan
generals com són el sexe, l’edat, la raça o el pes. Es tracta d’apor-
tar detalls que no desvelin necessàriament la identitat, però que
facin que l’home de anys mantingui la naturalesa de persona
per al lector.
Comprovem, doncs, que hi ha especialitats en les quals està
més difós aquest tipus de presentació del pacient, ja que cen-
trar-se en aspectes més personals o socials forma part de l’espe-
cialitat sanitària: és el cas de la psicologia i de l’atenció a la mi-
llora de la qualitat de vida de les persones afectades per alguna
afecció crònica, com per exemple, la síndrome de Down. En
canvi, la major part dels nostres cc de neurologia se centren en
aspectes en què les intervencions i el diagnòstic semblen depen-
dre poc o gens del que diu el malalt, de com és o per quines situ-
acions ha hagut de passar, sinó que són molt siològics, centrats
en dades i proves mèdiques en què la intervenció del pacient es
considera negligible.
7. Conclusions
Els cc sobre afeccions mentals segueixen, globalment, de-
terminades normes comunes pròpies d’aquest gènere, com ara
la tendència del narrador a no mostrar-se, mitjançant enunciats
amb frases impersonals, a amagar qualsevol expressió emoci-
onal o els dubtes generats, com també a no implicar el recep-
tor en el seu discurs per mantenir la suposada objectivitat. A la
poca informació que sol donar el text sobre l’autor/narrador,
s’hi afegeix també la sobrietat en la descripció dels pacients. La
caracterització s’hi fa, no tant mitjançant els trets personals del
malalt, sinó a través dels detalls que corresponen a la malaltia,
com ara els antecedents, els símptomes o els tractaments rebuts.
En conseqüència, altres informacions que solen tenir una pre-
sència rellevant en els relats més convencionals s’hi esmenten
quasi exclusivament quan tenen o podrien tenir alguna relle-
vància per al diagnòstic. L’excepció la trobem en determinats
cc de psicologia i psiquiatria i, especialment, en aquells que
presenten una orientació més social, com ara els que tracten els
problemes dels pacients adolescents o amb síndrome de Down.
30 Panace@ | vol. XX I, n.º 51. Primer semestre, 2020
Tribuna <http://tremedica.org/panacea.html>
Constatem una correlació entre la presència del pacient en
el cas clínic i la rellevància de les seqüències narratives: els cc
que contenen més seqüències textuals narratives solen parlar
molt més de la vida i de l’experiència de la malaltia del pacient.
Com més s’hi narra, més presència hi té el malalt, ja que les
altres seqüències pertanyen més als apartats que se centren en
la malaltia, els símptomes, les proves, etc., sovint de la manera
despersonalitzada que hem anat exposant. En determinats cc,
els pacients esdevenen uns personatges plens que ns i tot ens
evoquen els protagonistes dels contes clínics d’autors com Oli-
ver Sacks. Però inclús en els casos en què s’intenta difuminar al
màxim el pacient els hem de considerar personatges, encara que
siguin uns personatges desdibuixats als quals s’intenti regatejar
el protagonisme essencial que tenen dins de la història.
De fet, en la presentació dels pacients en els cc podríem
veure una analogia amb la presentació dels personatges en els
textos teatrals. Pensem en les acotacions inicials de les obres
dramàtiques, que contenen una descripció quasi esquemàtica
Panace@ | vol. XXI, n.º 51. Primer semestre, 2020 31
<http://tremedica.org/panacea.html> Tribuna
dels personatges que podem comparar a les que es fan en els
cc: home/dona, anys, malalties conegudes o antecedents…
Aquestes dades identicatives, certament, no tenen la mateixa
nalitat en el cc que en un text literari, però als lectors ens po-
den servir per imaginar millor a qui li estan passant els esde-
veniments. Per exemple, si sabem d’un pacient que és un home
que té anys, d’origen asiàtic, podem començar a construir-lo
imaginant-nos-en la cara arrugada, el cabell que pressuposem
llis i canós, la probable condició de jubilat, etc.
En els textos literaris habitualment trobem descripcions de-
tallades dels personatges. Més important que l’edat exacta són
altres característiques i atributs: la roba, el comportament, la
ubicació dins d’una classe social, en un àmbit laboral o familiar,
etc. Tota aquesta informació fa que cada lector s’imagini el per-
sonatge d’una manera molt personal, molt seva. De fet, quan els
llibres passen a ser pel·lícules, aquesta visió personal dels lectors
dels textos —i posteriors espectadors— xoca amb la recreació
visual que se n’ha fet al lm. Al contrari, els que primer veuen
la pel·lícula i després llegeixen el llibre normalment perden la
possibilitat de desenvolupar lliurement una imatge dels perso-
natges, ja que estan sota la inuència del que ja han vist.
En els cc, en canvi, l’essència de compartir les informacions
que hem après en els exemples sobre els pacients és poder-les
comparar amb altres estudis o integrar-les en anàlisis estadís-
tiques, procediments que podrien revelar la importància prè-
viament no reconeguda de les dades, com ara l’aparició d’una
determinada malaltia entre persones d’un grup d’edat especí-
c, d’un determinat origen ètnic o d’un àmbit laboral concret
(Helán, ). Així i tot, l’ús per part dels professionals sanitaris
de categories abstractes predenides en què es classiquen els
pacients en poden comportar la deshumanització:
«Instead, they [physicians] oen reduce persons to pa-
tients or even to instances of diseases and ignore many of
the particularities that make each person’s illness unique.
We hear a person pigeonholed as an “obese black female,
diabetic with hypertension” and immediately assume that
she has poor health habits, is uneducated, passive, and
not motivated to lose weight. Abstract language, used ex-
clusively, abstracts the person out of the case» (Monroe
et al., : ).
Actualment, però, ja no trobem només aquest tipus de casos
que tracten malalties i no malalts, sinó que també es publiquen
cc en els quals s’opta per introduir el pacient d’una manera
més humanitzada. Els professionals sanitaris no deixen de ser
investigadors cientícs i, com qualsevol comunitat de pràctica
especialitzada, tendeixen a tenir les seves barreres i requisits
que de vegades s’imposen ells mateixos. En molts textos de
l’àmbit sanitari, com els casos clínics, detectem una tendència
a objectivar al màxim totes les dades. L’aportació especialment
valuosa que pot fer un gènere com els cc rau precisament en la
possibilitat d’orientar-se a un o uns quants pacients d’una ma-
nera més individualitzada, més personal, ja que, a diferència de
molts altres estudis mèdics, no es basa primordialment en da-
des quantitatives. Així, en aquests textos és on els professionals
de la salut haurien de prestar més atenció a allò que és únic i
resistir la temptació de denir els pacients com a casos de cate-
gories de malalties.
Notes
. Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte de re-
cerca «La construcció discursiva del conicte: territoria-
litat, imatge de la malaltia i identitats de gènere en la lite-
ratura i en la comunicació social» (ffi--r), del
Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, Govern
d’Espanya.
Referències bibliogràques
Anspach, Renee R. (): «Notes on the Sociology of Medical
Discourse: The Language of Case Presentation», Journal of
Health and Social Behavior, : -.
Berkenkotter, Carol (): Patient Tales. Case Histories and
the Uses of Narrative in Psychiatry. Columbia: University of
South Carolina Press.
Carey, John C. (): «Signicance of Case Reports in the
Advancement of Medical Scientic Knowledge», American
Journal of Medical Genetics, A (): -.
Green, Bart N. i Claire D. Johnson (): «How to Write a
Case Report for Publication», Journal of Chiropractic Med-
icine, (): -.
Helán, Robert (): Analysis of Published Medical Case Re-
ports: Genre-Based Study (tesi doctoral), Brno: Masaryko-
va univerzita.
Jenicek, Milos (): Clinical Case Reporting in Evi-
denced-Based Medicine. Londres: Arnold.
Jenicek, Milos (): How to Think in Medicine: Reasoning,
Decision Making, and Communication in Health Sciences
and Professions. Abingdon/Nova York: Routledge.
Kenny, Nuala P. i Brenda L. Beagan (): «The Patient as
Text – A Challenge for Problem-Based Learning», Medical
Education, : -.
Kot’átková, Adéla (): «Un puente entre las ciencias mé-
dicas y las humanidades: aproximación a los discursos de
la salud», Studia Iberica et Americana (siba), Monograph,
: -.
Medeiros Parente, Raphael Câmara, Marco Aurélio Pinho De
Oliveira i Roger Keller Celeste (): «Case Reports and
Case Series in the Era of Evidence - Based Medicine», Bra-
zilian Journal of Videoendoscopic Surgery, (): -.
Monroe, William Frank; Warren Lee Holleman i Marsha
Cline Holleman (): «Is There a Person in This Case?»,
Literature and Medicine, (): -.
Paltridge, Brian (): Genre, Frames and Writing in Re-
search Settings. Pragmatics and Beyond. Amsterdam: John
Benjamins.
Vandenbroucke, Jan P. (): «Case Reports in an Evi-
dence-based World», Journal of the Royal Society of Medi-
cine, (): -.
32 Panace@ | vol. XX I, n.º 51. Primer semestre, 2020
Tribuna <http://tremedica.org/panacea.html>
Corpus citat
Antúnez Torres, L. B., Y. M. Torres León i J. E. Pérez Díaz
(): «Síndrome de Tourette. Caso clínico», Revista Elec-
trónica PortalesMedicos.com. <https://www.revista-por-
talesmedicos.com/revista-medica/sindrome-tourette-ca-
so-clinico/> [consulta: .v.].
Arévalo-Sáenz, A., M. Pedrosa-Sánchez i R. García de So-
la (): «Bromocriptina: ¿podrıa ser la cura para el mu-
tismo acinético posquirúrgico?», Revista de Neurología,
(): -. <https://doi.org/./rn..>
[consulta: .vi.].
Bresnahan, J. J., Z. A. Winthrop, R. Salman i S. Ma-
jeed (): «Alagille Syndrome: A Case Report High-
lighting Dysmorphic Facies, Chronic Illness, and De-
pression», Case Reports in Psychiatry. <http://dx.doi.
org/.//> [consulta: .v.].
Chang-Hua, Ch., W. Shao-Hung, Y. Hua-Cheng, W. Wang-Fu,
Ch. Wei Liang, Y. Yung-Jen, Ch. Yu-Min i H. Chieh-Chen
(): «Successful Treatment of Meningoencephalitis Due
to Cryptococcus Gattii with Ommaya Reservoir and In-
trathecal Injection of Amphotericin B – A Case Report»,
Czech and Slovak Neurology and Neurosurgery, / ():
-. <https://doi.org/./amcsnn> [con-
sulta: .v.].
Falgàs Martínez, N. (): «Sense títol (Repte en neuroimat-
ge)», Neurologia Catalana, : .
Finsterer, J. i J. Huber (): «Multisystem Disease, Includ-
ing Eosinophilia and Progressive Hyper-Creatine-Ki-
nase-Emia over Years, Suggests Mitochondrial Disor-
der», Case Reports in Neurology, : -. <https://doi.
org/./> [consulta: .vi.].
Garvía Peñuelas, B. (): «Sexualitat i síndrome de Down»,
Revista Mèdica Internacional sobre la Síndrome de Down,
(): -.
Han, D. Y., L. M. Koehl, A. Patel, Z. Zhou, S. Phillips i S. Ka-
poo (): «Chronic Neuropsychological Sequelae in a
Patient with Nontumorous Anti-nmda-Receptor Enceph-
alitis», Ca se Reports in Neurological Medicine. <https://
doi.org/.//> [consulta: .v.].
Huarcaya-Victoria, J.; M. Ledesma-Gastañadui i
M. Huete-Cordova (): «Cotard’s Syndrome in a Pa-
tient with Schizophrenia: Case Report and Review of the
Literature», Case Reports in Psychiatry. <http://dx.doi.
org/.//> [consulta: .v.].
Johnson, S. U. i A. Hoart (): «Metacognitive TheA-
rapy for Comorbid Anxiety Disorders: A Case Study»,
Frontiers in Psychology, : . <https://doi.org/./
fpsyg..> [consulta: .v.].
Kumar, K., R. Ahmed, B. Bajantri, A. Singh, H. Abbas, E. De-
jesus, R. Raheel Khan, M. Niazi i S. Chilimuri ():
«Tumors Presenting as Multiple Cranial Nerve Pal-
sies», Case Reports in Neurology, : -. <https://doi.
org/./> [consulta: .vi.].
Mejía, P., L. M. Piedra i X. Merchán-Del Hierro (): «De-
mencia rápidamente progresiva y parkinsonismo asocia-
dos a múltiples fıstulas arteriovenosas durales?», Revista
de Neurología, (): -. <https://doi.org/./
rn..> [consulta: .v.].
Melogno, S., M. A. Pinto i M. Orsolini (): «Novel Meta-
phors Comprehension in a Child with High-Functioning
Autism Spectrum Disorder: A Study on Assessment and
Treatment», Frontiers in Psychology, : . <https://doi.
org/./fpsyg..> [consulta: .v.].
Merino Andreu, M. i A. Martínez Bermejo (): «Trastor-
nos de sueño. Síndrome de retraso de fase (srf)», Ado-
lescere. Revista de Formación Continuada de la Sociedad
Española de Medicina de la Adolescencia, i (): -.
<https://www.adolescenciasema.org/caso-clinico-tras-
tornos-de-sueno-sindrome-de-retraso-de-fase-srf-m-me-
rino-andreu-et-al-revista-adolescere--i---/>
[consulta: .v.].
Opšenák, R., B. Kolarovszki, M. Benčo, R. Richterová i P.
Snopko (): «Spinal Gossypiboma Years aer Lum-
bar Discectomy – A Case Report», Czech and Slovak Neu-
rology and Neurosurgery, / (): -. <http://www.
csnn.eu/en/czech-slovak-neurology-article/spinal-gos-syp-
iboma--years-aer-lumbar-discectomy-a-case-re-
port-> [consulta: .vi.].
Pagonabarraga Mora, J. (): «Sense títol (Repte en neuroi-
matge)», Neurologia Catalana, : .
Ridha Amer, R., S. Mohammed Qubaiban i E. Abdulkarim
Bakhsh (): «Homonymous Superior Quadrantanopia
due to Erdheim-Chester Disease with Asymptomatic Pi-
tuitary Involvement», Case Reports in Neurological Med-
icine. <https://doi.org/.//> [consulta:
.v.].
Ruiz Julián, M. (): «Sense títol (El racó del resident)»,
Neurologia Catalana, : .
Sala i Garcia, G. i M. Álvarez Blanco (): «De la forta-
lesa buida a la casa compartida: Una experiència de tre-
ball grupal amb nens tea en petita infància», Desenvolu-
pa: la Revista d’Atenció Precoç. <http://www.desenvolupa.
net/Ultims-articles/De-la-fortalesa-buida -a-la-casa-
compartida-Una-experiencia-de-treball-grupal-amb-nens-
TEA-en-petita-infancia.-Gemma-Sala-i-Garcia-Maria-
Alvarez-Blanco---Nou> [consulta: .v.].
Salcuni, S., D. Di Riso, D. Mabilia i A. Lis (): «Psycho-
therapy with a -Year-Old Child: The Role of Play in
the Unfolding Process», Frontiers in Psychology, : .
<https://doi.org/./fpsyg..> [consulta:
.vi.].
Servei de Neurologia, Hospital Universitari de Bellvitge,
L’Hospitalet del Llobregat (): «Episodis paroxístics
d’hemicós dret», Neurologia Catalana, : -.
Solis, W. G., S. E. Waller, A. K. Harris, E. Sugo, M. A. Hansen i
J. Lechner-Scott (): «Favourable Outcome in a -Year-
Old Female with Acute Haemorrhagic Leukoencephali-
tis», Case Reports in Neurology, : -. <https://doi.
org/./> [consulta: .vi.].
Vidal, A. i A. Martínez-Domeño (): «Disminució del nivell
de consciència i anèmia», Neurologia Catalana, : -.
