Content uploaded by Francesc Albardaner
Author content
All content in this area was uploaded by Francesc Albardaner on Dec 17, 2019
Content may be subject to copyright.
COLUMBUS AT THE SERVICE OF PROVENCE AND FRANCE (1471-1476).
(In Catalan)
Francesc Albardaner i Llorens
Published in “Butlletí del Centre d’Estudis Colombins” N. 45; November 2008, Pp. 14-
15. Òmnium Cultural (Barcelona) under the title “Una visita als arxiu i biblioteques de
Paris”.
ABSTRACT
In the biographies of Christopher Columbus his relationship with the County of
Provence and the kingdom of France have been simply eluded or almost ignored. The
author has done a research campaign in the archives of Paris and Rouen (Spring 2008)
in order to try to understand better the “French connection” of the Columbus’ brothers,
Christopher and Bartholomeus. The research was focused in Guillaume de Casanove
Coulon and Georges de Bissipat, the navy of René d’Anjou in the period 1471 – 1473
and the stay of Bartholomew Columbus at the court of Madame de Beaujeu.
The research at several archives, complemented with the visit to several libraries has
produced a new approach of the relationship of Columbus with France in the period
1471 – 1476, when he has been a ship captain in the navy of René d’Anjou and a crew
member of the corsair fleet of Guillaume de Casenove Coulon, vice-admiral of France
and a feared pirate.
It was a decisive period in the life of Columbus, because it represents the transit from
the easy Mediteranean waters to the stormy Atlantic ones.
LUIS ULLOA I PARIS
Luís Ulloa i Cisneros es va ubicar a Paris quan va venir a Europa per a realitzar diverses
tasques encarregades pel govern de la seva pàtria, el Peru, als anys vint del segle passat.
Per cartes autografes seves, sabem que va viure al número 48 del carrer de Ramponeau,
al barri de Belleville del “20ème Arrondissement”, que no era, ni abans ni ara, dels
millors d’aquesta capital. Tot i que molts dels estudis que devia dur a terme els hauria de
desenvolupar en arxius i biblioteques espanyoles, suposem que va escollir de residir a
Paris per tal de poder gaudir dels grans fons d’informació preservats en aquesta capital,
que encara era considerada una de les capitals culturals del món.
Per les referències que trobem en el seus llibres, podem deduir que va passar moltes
hores de recerca als Arxius Nacionals Francesos del carrer dels Franc Bourgeois
(actualment a la Rue des Quatre Fils), a la Biblioteca Nacional de França del carrer de
Richelieu, o als arxius del ministeri d’Afers Estrangers del Quai d’Orsay. Encara que
ens sembli mentida, a Paris es conserven documents relacionats amb Cristòfor Colom
de primera importància com son un dels aplecs documentals que formen el Llibre dels
Privilegis, actualment a la reserva de la Sala de Lectura del Ministeri d’Afers
Estrangers, o bé el memorial imprès del “Pleyto para la Sucesión del Ducado de
Veragua” de 1607, que actualment es pot consultar a la Sala de Reserva de la nova
biblioteca nacional francesa denominada com Biblioteca François Mitterand, tot i que
popularment sigui denominada com Tolbiac, per la seva proximitat al pont de Tolbiac
que creua el riu Sena, a l’est de Paris.
Malgrat que les biblioteques que tenim a Catalunya puguin ser molt completes en llibres
publicats a casa nostra, no sempre resulta fàcil trobar llibres publicats en llengües
forasteres com el francès o l’anglès. El servei de préstec interbibliotecari sol ser lent i
complicat, sobretot si el nombre de llibres que es volen consultar és molt gran. En canvi,
ja que la bibliografia d’Ulloa estava farcida de llibres no catalans, ni espanyols, que
segurament ell va aconseguir llegir a Paris, hem aprofitat la gentilesa de la família
Brockmeier de Versalles, gràcies a la qual hem pogut fer una estada a Paris, per anar
resseguint aquells arxius i biblioteques que va visitar, ara fa més de vuitanta anys, Luís
Ulloa.
COLOM I FRANÇA
Qualsevol biografia poc aprofundida dels tres germans Colom no parla de cap relació
d’aquestes personatges amb França i només fan referència a la senyoria de Gènova i els
regnes de Portugal i de Castella. Nosaltres sabem, però, que hi han diversos punts que
semblen lligar Colom amb França com són:
1 – Colom fou un capità de l’armada del Rei Renat d’Anjou, comte de Provença.
2 – Colom navegà amb el vice-almirall Guillem de Casanova, àlies Colom.
3 – Bartomeu Colom va residir a la cort de Madame de Beaujeu, germana de Lluis XI.
4 – Colom havia tingut contactes amb la cort francesa i a ella es dirigia després de que
el seu projecte fos rebutjat per segona vegada a Santa Fe.
Si bé les afirmacions suara esmentades tenen el seu origen en declaracions del propi
descobridor, del seu fill Hernando o fetes per altres historiadors, no les hem pogut
contrastar amb altres documentacions històriques fefaents. Això ha permès que aquests
diferents aspectes de la vida de Colom hagin estat molt controvertits, fins a l’extrem que
diversos autors els hagin considerat despectivament com a falsos o llegendes inventades
per ennoblir a Colom i ocultar el seu origen plebeu i el de la seva família lígur.
Vàrem iniciar el nostre viatge a Paris amb la remota esperança de poder trobar alguna
documentació relativa als aspectes de la vida de Colom ara esmentats, que ens podés
aclarir la seva veritat o falsedat.
RENAT D’ANJOU: LA SEVA ARMADA I COLOM
Renat d’Anjou fou un personatge molt complex, com ho foren els diferents territoris
sobre els que va senyorejar. En una carta de Lluis XI, de 28 de gener del 1468, escrita
des de Montilz les Tours, aquest monarca es dirigeix a Renat amb aquests títols:
“Serenissimus Renatus, Jherusalem, Secilie et Aragonum Rex, Andegavie, Barri, etc.
Duc, Comes Provincie,etc.” (Ordonnances des Rois de France de la Troisième Race;
Volum 17; Paris 1820).
Veiem com es barregen els títols efectius amb els ficticis o nominals, que va anar
acumulant a tot el llarg de la seva vida i que el varen obligar a anar modificant el seu
escut d’armes diverses vegades. Després de la seva mort tots els territoris que li
quedaven es van tornar a separar i es varen integrar plenament dins de la corona
francesa. Degut a la seva trajectòria vital, la documentació de Renat d’Anjou està
focalitzada preferentment a Angers, capital de l’Anjou i a Aix en Provence o Marsella. A
aquests arxius ens han aconsellat que hi afegim l’arxiu municipal de Tarascon, ón hi
poden haver més documents sobre la activitat de la seva armada.
Als arxius nacionals de Paris hi ha diversa documentació relativa a Renat d’Anjou, però
està referida sobretot als seus estats d’Anjou i Bar. Això no vol dir que no es trobin
alguns documents relatius a Catalunya com és l’acte de 14 de març de l’any 1471 pel
que s’anomena a Joan de Calabria, fill bastard de Joan de Calabria, governador general
de Catalunya (Arch. Nat. P 1334-3, n.11 fl 2 i fl 166vo) .
En el que fa referència a la armada de Renat d’Anjou, Albert Lecoy de La Marche ens
assabenta que fou Carles de Torrelles, germà del Comte d’Iscla (Comte d’Ischia), Joan
de Torrelles, qui fou nomenat capità general de la seva marina i que va rebre l’ordre
d’equipar immediatament una flota, després d’haver estat alliberat del seu captiveri en
terres sarraïnes. Entre els oficials d’aquesta flota s’hi trobaven provençals, catalans i
lígurs. Carles de Torrelles, que era membre de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, va ser
encarregat d’armar aquesta flota a càrrec seu i de que es procurés baleners, naus tri-
remes, naus bi-remes a canvi d’un dret de cors del 20% en les seves expedicions. Un del
capitans de nau d’aquest flota fou Antoni Setantí. (Arch. Nat. P 1334-3, foli 7 verso). i
(P 1334-14, 2ª Part, folis 60,62v. i 79).
Al nostre entendre és en el context d’aquesta flota corsària, per no dir pirata, en el que
va actuar Cristòfor Colom. Malauradament no hem trobat cap referència explícita a
Colom com a capità de nau, però la presència d’Antoni Setantí en aquesta flota ens
acosta molt als Colom de Catalunya. Un altre fet que volem destacar és de que si Colom
va pertànyer a aquesta flota, va tenir la possibilitat de conèixer molts mariners lígurs o
genovesos, que, havent fugit de la Senyoria de Gènova per raons polítiques, varen trobar
refugi a Provença. Per tant, considerem que Colom podia haver fet amistat amb Gian
Luigi Fieschi i altres genovesos a Provença, sense haver residit mai a la seva vida a
Gènova.
Volem expressar la nostra sorpresa pel fet de que en la entrada de la Enciclopèdia
Catalana referent a Carles de Torrelles, cavaller santjoanista i comanador de la comanda
de Castellot, no es faci cap referència a la seva activitat com a almirall o capità general
de l’armada de Renat d’Anjou. En el manuscrit N. 1064 de la Biblioteca d’Aix en
Provence (Pag.107) hi podem trobar ben clara l’expressió: “Magnificus et religiosus
vir frater Carolus de Torrelles, capitaneus generalis noster in maris”. Els Torrelles
fou una família que va donar grans capitans a la marina de guerra catalana i que
tingueren una gran activitat a tot el llarg dels segles XIV i XV. Aquesta família també
sembla molt ben relacionada amb l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, també
coneguda com Orde de Rodes en aquells moments i mes tard com a Orde de Malta. Joan
de Torrelles fou nomenat comte i senyor de l’illa d’Ischia en el regne de Nàpols per
Alfons el Magnànim, en reconeixement de les activitats marítimes fetes per Joan en
recolzament seu. Joan de Torrelles fou mes tard nomenat governador general de
Catalunya en el període 1468-1470, però sembla que va tenir problemes per ocupar
aquest càrrec al no ser reconegut com a natural de Catalunya. Caldrà aprofundir en un
futur article sobre quina era la nacionalitat d’aquells súbdits d’Alfons el Magnànim
nascuts al reialme de Nàpols, fills o nets de catalans establerts en aquest regne. Eren
considerats estrangers a Catalunya?
A la cort provençal de Renat d’Anjou hi varen haver diversos personatges catalans que
ocuparen càrrecs importants com el pare franciscà Berenguer de Solsona, mestre en
teologia i conseller del príncep, encarregat d’administrar la capella reial de Sant Lluís de
Marsella i per qui Renat d’Anjou va demanar l’abadia de Sant Feliu de Guíxols l’any
1469. Un dels alts funcionaris de Renat que han merescut la nostre atenció ha estat Jean
de Bueil, senyor de Chéneché, que era conseller de Renat i, alhora, almirall de França.
Ja que el Pare Ansèlme situa al vice-almirall Guillem de Casanove dins de la família
dels Bueil, bé podria haver estat Jean de Bueil qui fes de contacte entre la flota de Renat
d’Anjou i la de Guillem de Casanova, àlies Colom, per tal d’explicar el traspàs del jove
capità de nau Colom de les aigües del Mediterràni a les Atlàntiques.
Renat d’Anjou és un representant de la darrera etapa de la cultura cavalleresca
medieval, tan ben reflectida en el Tirant lo Blanc, i això queda palès, per exemple en els
noms dels seus heralds d’armes com “Fleur de Pensée” (Joans de Maslives) o “Ardent
Désir”(Pere d’Hurion), i en la fundació d’una ordre de cavallería denominada “Ordre du
Croissant”, fundada a Provença l’11 d’agost del 1448, del que n’era patró Sant Maurici.
Aquesta ordre fou fundada a imatge de l’orde del Toissó d’Or de Borgonya i duia per
lema “Los en Croissant”. (Estatuts de l’orde del Croissant: Bibl.. Nat. FR 25204, FR
5605 i FR 24108).
A la biblioteca nacional de França, a la secció de manuscrits occidentals, es conserva un
manuscrit (FR.5225) que conté les armes acolorides dels cavallers de l’orde del
Croissant. En la sèrie que reflecteix les armes incorporades des de l’any 1448 fins l’any
1452 hi consten, entre d’altres, les armes dels cavallers Jean Cossa, Gaspard Cossa i
Jean de la Haye. Les armes dels germans Cossa són: cap de gules, sobre camp d’argent
amb 3 bandes de sinople. En el cap de gules hi ha com a símbol parlant una “cossa”
(una cama d’home, una “cuixa”). En el cas del papa Joan XXIII, Baldassare Cossa
(1370-1419), les seves armes eren: cap d’atzur sobre camp d’or amb tres bandes de
gules. En el cap hi havia també el signe parlant de la “cuixa”.
Com podem observar, els escuts dels Cossa eren força similars a l’escut triat per Colom
i que el col·locà a la punta del seu escut que coneixem dels seus cartularis. Entre l’escut
del Papa i el de Joan i Gaspar Cossa hi ha hagut una brisura, o canvi dels colors, per tal
de distingir la línia principal de la família de les secundàries . L’estudi d’aquests escuts i
d’altres que hem estudiat de Normandia i Bretanya, ens permeten afirmar que Luís
Ulloa estava força equivocat quan afirmava que l’escut de Colom era intrínsecament
català i només que català. Colom, si hagués estat descendent dels Cossa de l’illa
d’Ischia, podria haver utilitzat perfectament l’escut d’armes que va escollir. Animem als
nostres consocis especialistes en heráldica per tal de que hi diguin la seva sobre els
escuts dels Cossa.
També volem destacar la presència del cavaller Jean de la Haye en l’orde del Croissant,
ja vàrem trobar un cavaller homònim al testament de Jean de Gallarbois, publicat en el
butlletí del nostre centre n. 42.
GUILLEM DE CASENOVE, GEORGES LE GREC I COLOM
Després de llegir els diversos llibres que tracten de les biografies de Guillem de
Casanova, àlies Colom i de Georges Paleòleg de Byssipat (o Dissypatos), dit el Grec, no
hi ha cap marge d’error en quant a la trajectòria vital d’aquests personatges i dels seus
fills i descendents, excepte sobre l’origen de Guillem de Casanova. Estem parlant de
dos corsaris, i alhora dos autèntics pirates i salvatges de la pitjor classe, que
col·laboraren amb el rei de França al servei de les seves finalitats polítiques i en benefici
propi. El cau d’ambdós corsaris era el port d’Honfleur a Normandia i feien i desfeien a
plaer dins del canal de la Mànega.
La independència d’aquesta gent era tan gran respecte al poder reial, que, quan el rei de
França, Carles VIII va enviar a Honfleur l’any 1485 a un ambaixador personal seu i a
l’ambaixador de la república de Venècia, per tal de tractar amb aquests pirates, o els
seus fills, la devolució d’unes galiasses venecianes i del seu carregament que havien
estat preses davant les costes de Normandia aquell mateix any, la resposta fou
l’assassinat dels dos enviats reials i no va passar res més. (Arch. Nat. K73-35; Carta de
Melun del 18 desembre 1485).
De documents sobre Guillem de Casanova i sobre Georges de Byssipat n’hi han a la
Biblioteca Nacional (Seu Richelieu), a la Secció de Manuscrits Occidentals, (Pièces
Originales N. 609, Dossier 14.297) que ja foren estudiats pels diversos autors
relacionats a la bibliografia i pel nostre consoci Sr. Antoni Soler i Parellada, qui ens en
donarà informació detallada en una seva futura publicació sobre aquest tema. En el
dossier 14.297 hi ha 34 documents originals, seguits de la seva transcripció parcial amb
una reproducció de l’escut de cera de Guillem de Casanova. (Escut format per dos
“chevrons d’atzur sobre camp de plata”, que no té res a veure amb el de Colom).
Per complementar la documentació, sobretot en la confiança de poder localitzar el
testament de Guillem de Casenove, ens vàrem desplaçar a Rouen on visitarem els arxius
departamentals de la Seine-Maritime. El seu director, qui ens va acollir molt
amablement, ja ens va alertar de la impossibilitat de trobar cap testament dels segle XV
en aquell arxiu, però a continuació ens va facilitar l’accés a quatre documents. El primer
document (Cota :100J42-Rouen n.39) era un manament al vescomte de Rouen de 13 de
maig de l’any 1480, pel qual el lloctinent de Guillem de Casenove, “maître enquêter et
réformateur” de les aigües i dels boscos de Normandia i de Picardie, par tal de que
permetés que Robin de Coulmart i Gaultier Mallet podessin gaudir del “tiers et danger”
d’una venta de fusta feta per l’abadia de Santa Caterina de Rouen a la parròquia de
Anceaumeville.
Els altres tres documents estaven continguts en el “Repertori alfabètic d’aliances de les
famílies nobles” (Cota: 2E 1/69) i ens parlen del noble home Jean de Casenove, fill de
Guillem (10 Juny 1497) i de Guillem i Jean de Casenove (pare difunt i Joan, fill seu, de
16 de desembre 1505 i 14 de gener del 1506). Per nosaltres queda ben clar, que Guillem
de Casenove va tenir un fill que va continuar les activitats piràtiques familiars i que,
alhora, Georges de Byssipat, dit el grec, va tenir un fill de nom Guillem Paleóleg de
Byssipat, també anomenat el Grec, que va continuar també el “negoci” familiar.
Expliquem tot això per tal de justificar que a la segona batalla del cap de Sant Vicenç
que ens narra Fernando Colón en la seva biografia del seu pare, quan ens parla d’un
corsari denominat “Colombo, el jove”, no li hem de buscar quatre peus al gat i és que es
deuria tractar del fill de Guillem de Casenove, ja que aquest havia mort abans de la fi
del 1483. Sembla a ser que aquest atac el feren conjuntament Joan de Casenove, fill de
Guillem, i Georges de Byssipat (pare de Guillem de Byssipat).
Ulloa ja aposta clarament, en el seu llibre de l’any 1927, sobre el fet de que Fernando
Colón es va equivocar al citar la batalla del cap de Sant Vicenç del 21 d’agost de l’any
1485, protagonitzada per galeres venecianes contra Jean de Casenove i Georges de
Byssipat, en comptes de citar una batalla que va tenir lloc el 13 d’agost de l’any 1476
entre Guillem de Casenove i uns vaixells genovesos al mateix indret. Volem destacar el
fet de que Henry Harrisse desconeixia per complet aquesta batalla de l’any 1476 i no la
cita per a res en el seu llibre de l’any 1874 “Les Colombo de France et d’Italie, fameux
marins du XV siècle”. En canvi, fou Charles Bourel de La Roncière, qui amb dades
procedents d’arxius italians i espanyols (Crónica de Alonso de Palencia i Zurita) ja ho
cita en el seu llibre sobre la marina en el temps de Lluis XI.
Un treball paral·lel al de La Roncière fou el de Alberto Salvagnini publicat al volum III
de la segona part de la famosa “Raccolta di documenti e studi” intitulat “Cristoforo
Colombo e i corsari Colombo, suoi contemporanei” (Roma 1894). En aquest
interessantíssim treball, Salvagnini ens diu a la pag. 142:
“Parangonando ora con questi documenti il racconto di Don Fernando, si rimasse
colpito dalla somiglianza dei particolari comuni al fatto che i documenti stessi ci
narrano, e a quello che egli riferisce come avvenute a suo padre, approdando in
Portogallo”.
Salvagnini sembla descobrir l’error de Fernando gràcies al treball de Antonio Paz y
Meliá publicat sobre l’obra “Gesta Hispaniensia” d’Alonso de Palencia que tracta
d’aquesta batalla naval. Documentem tot això, per tal de comprendre que, quan Luís
Ulloa proposa que la batalla naval en la que va participar Colom fou la d’agost del
1476, ja hi havien hagut com a mínim tres autors ben documentats, La Roncière, Paz y
Melià y Salvagnini, que ho havien aclarit abastament. Com a conseqüència de tot això,
sembla força probable que algú hagués canviat interessadament aquest passatge en la
biografia de Don Fernando Colón, per tal de convertir les naus atacades de genoveses a
venecianes i poder, per tant, continuar afirmant l’origen genovès de l’almirall. Baliano
de Fornari sembla el millor candidat com autor d’aquesta i d’altres adulteracions del
llibre citat.
Però un cop aclarida definitivament la data del combat naval, calia determinar en quin
bàndol anava Colom: amb la flota franco-portuguesa de Guillem de Casanova o amb els
vaixells genovesos atacats? Malgrat que Fernando ho diu ben clar, Colom navegava
amb Guillem de Casanova, els genovistes deien i, encara diuen molts d’ells, el contrari.
Només va faltar la publicació del llibre de Henry Vignaud, que du el pretenciós títol de
“Études critiques sur la vie de Colomb avant ses découvertes,etc.” per acabar
d’embolicar la troca, quan nega radicalment qualsevol relació de Colom amb Guillem
de Casanova i diu que ho fa, mentint, per ennoblir el seu origen i ofuscar el seu origen
plebeu.
Nosaltres, menys apassionats que Vignaud, ens preguntem si hi ha alguna possibilitat de
que un Colom català fos parent directe, nebot, o llunyà de Guillem de Casanova. Si
acceptem que Guillem de Casanova fou un “cadet de Gascogne”, com diu el pare
Ansèlme, i copien els historiadors posteriors, la situació és una mica difícil. Cal
reconèixer, que al existir una casa noble de nom de Cazenove a la Gascunya i al existir
una nissaga molt important de burgesos de Bordeus de nom Colom (amb “m” final), és
del tot versemblant que Guillem de Casanova provingués d’aquesta zona. El propi
Salvagnini admet que els corsaris Colom eren d’origen francès o vasc (sic,Pag.133) i
cita molts Colom de la Gascunya com Amaneus Colom de Bordeus que fou amo d’un
vaixell de nom “La Coloma” i que traficà amb Anglaterra l’any 1226 al servei del rei
anglès Henry III. La seva conclusió és de que Guillem de Casanova, alies Colom, podria
ser perfectament descendent dels Colom de Bordeus. Aquesta familia de Bordeus ja ha
estat estudiada en profunditat per Michel Smaniotto, historiador de Bordeus, sense que
hagi pogut trobar cap lligam entre aquesta família i la del descobridor del Nou Món.
Tot canviaria molt, si podessim demostrar que Guillem de Casanova era català o, si més
no del Llanguedoc o del comtat de Foix. Per un costat, Henry Harrisse admet que
Guillem de Casanova hauria pogut ser un “familiar” i company del dofí de França Lluis,
futur rei Lluis XI, i diu que el va acompanyar sempre fins al seu exili a la cort de Felip
de Borgonya. Per altre banda, el dofí Lluís de França va néixer a Bruges el 3 de juliol
de l’any 1423 i es va casar a Tours el 25 de juny de l’any 1436 a l’edat de 14 anys. A
continuació el seu pare l’envia a posar ordre al Llenguadoc, en una campanya militar
que el va dur a combatre per Albi, Lavaur, Toulouse, Castres, Béziers i Montereau. La
amistat de Guillem de Casanova Colom amb Lluis XI de França va nèixer al voltant
d’aquests anys 1436-1437? O bé es conegueren en la segona campanya de guerra de
l’any 1444 a la Guyena i al Llanguedoc protagonitzada de nou pel dofí? Hi havia alguna
família catalana de nom Casanova establerta al sud de França en aquests moments?
En el tom 13 del “Nobiliaire Universel de France ou Récueil Général des Généalogies
Historiques des Maisons Nobles de ce Royaume”, de M. De Saint-Allais (1876) hi ha la
següent entrada que traduïm al català:
“La casa de Caseneuve (Casa – nova), és originària de l’Aragó. Ella ha donat a
l’església un cardenal, del títol de Sant Sixte: don Joan de Casanova, mestre del palau
sagrat, bisbe de Bossano i seguidament d’Elna, en el Roselló; mort a Florencia l’any
1436. Fou revestit de la porpra romana l’any 1430 per Martí V, per recomanació del rei
Alfons, rei d’Aragó i de Sicilia.
Francesc de Casanova, nebot del Cardenal Joan, casà amb Elionor de Pinós, filla de la
senyora Estefania de Caroz i d’Arborea, i de Guillem I, Ramon Galceran de Pinós i de
Castre, vescomte d’Évol i del Querforadat, majordom del príncep de Viana. Francesc de
Casanova va abandonar l’any 1456 el partit del príncep de Viana,en el moment en que el
príncep va prendre les armes contra el rei Joan II, el seu pare i es va passar a França on
es va establir al païs de Foix. Va servir en l’exèrcit del comte de Foix i fou encarregat,
per Lluis XI, d’organitzar una tropa per socórrer al rei d’Aragó.”
Serveixi aquest exemple per a confirmar que hi podien existir llinatges catalans
Casanova al sud de França i que apunten, com indicava Ulloa, a la família Casanova de
Barcelona, que a més del cardenal va donar un secretari reial de nom Llorenç de
Casanova. Caldrà, doncs, aprofundir de nou en la genealogia de la família Casanova de
Barcelona i sobretot en la generació dels germans Joan, cardenal, Llorenç, secretari
reial i Jaume, comanador de la Illes Medes i cavaller de l’orde de Sant Jaume d’Espasa.
Fa molts anys que Francesc Carreras Candí ja apuntava en aquest sentit en el seu article
“Colom y altres corsaris atacant les costes catalanes, 1473-1474”, publicat en el Butlletí
del Centre Excursionista de Catalunya (Juliol de 1927, p. 244).
LA BATALLA NAVAL D’ALACANT AL SETEMBRE DEL 1473
Charles de La Roncière ens exposa a la pag. 358 del seu llibre com, degut a la guerra del
Rosselló, Guillem de Casanova Colom va dirigir-se per primer cop cap a la mediterrània
i travessà l’estret de Gibraltar a començaments d’Octubre de l’any 1473. Es troba amb
diverses galeres venecianes carregades amb riques mercaderies provinents de Flandes i
pensa en atacar-les, però va ser atacat per pirates berberiscs a l’alçada d’Almeria i es va
haver de refugiar al port de València (sic).
Per altre banda tenim el conegut document emès pel Consolat de Mar de Barcelona
denominat “Avís de un cossari apellat Colom qui menava VII naus armades”, donat a
conèixer per Francesc Carreras Candi. Aquesta avís porta data de 3 d’Octubre del 1473 i
es basa en una carta datada a València el 29 de setembre del 1473. Per tant, la batalla
naval entre un corsari apel·lat Colom i les naus del comte de Prades deuria tenir lloc poc
abans del 29 de setembre (proposem el 25 de setembre, a tall d’exemple).
Si donem per bona la trajectòria de les naus de Guillem de Casanova Colom que ens
explica Charles de la Roncière, ens trobem que és impossible que l’autor de la desfeta
de les naus del comte de Prades hagués estat aquest vice-almirall de França, ja que va
entrar al Mediterràni per Gibraltar després d’haver-se produït la batalla davant
d’Alacant. Si l’enfrontament que va patir Guillem de Casanova Colom, en comptes de
ser amb les naus berberisques, hagués estat amb les naus del comte de Prades, mai se
l’hi hagués ocorregut de buscar refugi al port de València . Hem de descartar aquest acte
de refugi a València, ja que l’informador del Consulat de Mar ho hagués esmentat en la
seva lletra i, per tant, hem de posar en quarentena les información de La Roncière.
Per altre costat com hem d’interpretar l’expressió utilitzada pel Consolat de Mar :
“Creuse lo dit cossari fara la volta d’assi e així discorrerà tota la costa e totes les mars”?
Significa que els membres del Consolat de Mar creien que aquest corsari Colom havia
baixat des de Marsella a Alacant i que retornaria a Marsella per tota la costa catalana
fent actes de pirateria? O bé pensaven que des d’Alacant anirien pujant fins a Marsella,
continuant la seva navegació cap al nord-est des de l’estret de Gibraltar? Nosaltres
considerem que, fins que no es disposi de nous documents sobre aquests fets d’Alacant
costa molt de tenir clar de si els atacants de les naus del comte de Prades foren les de
Guillem de Casanova en la seva ruta d’Honfleur a Marsella, o bé es va tractar d’un atac
d’un altre corsari anomenat Colom, diferent de Guillem de Casanova, que molt bé
podria ser Cristòfor Colom. Pel fet d’haver ensorrat les naus del comte de Prades, en
comptes d’haver-les pres i apropiar-se-les, sembla un combat o revenja de caràcter
militar i ens faria decantar per ser-ne l’autor Cristòfor Colom. Pel fet de que la flota
estava composta de VII naus armades i sabent que Guillaume de Casanova Colom va
atacar Vivero l’any 1474 també amb set naus, tot ens fa decantar per donar l’autoria
d’aquests fets a Guillem de Casanova. Restem doncs amb el dubte de qui fou l’autor
dels fets de la batalla ocorreguda davant les costes d’Alacant.
BARTOMEU COLOM A LA CORT DE MADAME DE BEAUJEAU
De Bartomeu Colom sabem que a l’any 1480 va presentar el projecte de viatjar a l´est
per l’oest al rei d’Anglaterra, segons ho explica el seu nebot Fernando Colón i que
després no hi han notícies fidedignes seves fins a l’any 1493. Segons una declaració
feta per ell mateix l’any 1501 i publicada per D. Eustaquio Fernández Navarrete en el
tom XVI de la col·lecció de documents inèdits per a la història d’Espanya, Bartomeu
Colom residia al palau de Madame de Bourbon a Paris en el moment en que es va
conèixer el retorn de Cristòfor Colom a la cort de França. Qui era aquesta Madame de
Bourbon i que va fer Bartomeu Colom entre 1480 i 1493?
Anna de França (n.1461- m.1522) duia el llinatge de França per ser filla legítima de
Lluis XI i de Carlota de Savoia. Per haver-se casat amb Pierre de Beaujeu, també fou
anomenada Anna de Beaujeu. I com el seu marit era Duc de Borbó, també fou
anomenada com a Madame de Bourbon. Aquestes tres formes diferents de ser
anomenada ha donat peu a nombroses confusions. Anna fou regent de França durant la
minoria d’edat del seu germà Carles VIII i es va retirar a la seva cort de Moulins, capital
del Bourbonnais, després del casament del rei. Allà va intentar formar una petita cort a
la que convidava artistes i intel·lectuals del moment. Aquestes corts solíen desplaçar-se
amb els seus senyors i, per tant, si Bartomeu Colom en formava part, tant el podriem
trobar a Moulins, com a Paris o Fontainebleau. L’escriptora nordamericana Jane Francis
Amler ens innova que Bartomeu Colom va ser acceptat a la cort de Anna de Beaujeau
com a cartógraf, quan aquesta es trobava a Fontainebleau, en el seu llibre “Christopher
Columbus’s Jewish Roots”. No sabem, però, de quina font documental ho treu ni en
quin any es va incorporar Bartomeu Colom a la cort de Anna de França. Entre 1480 i
1493 hi ha un període de temps molt llarg , que ens permet pensar que Bartomeu Colom
podria haver continuat les seves activitats de corsari amb Jean de Casenove o amb altres
corsaris del canal de la Mànega, abans de residir a Paris o Moulins.
CRISTÒFOR COLOM I LA CORT DE FRANÇA
En la història tradicional de la vida de Cristòfor Colom es parla diverses vegades de la
seva intenció d’anar a oferir el seu projectat viatge de descoberta al rei de França i fins i
tot es parla d’algunes cartes rebudes en aquest sentit de la cort francesa. Tot això pot
tenir sentit si acceptem que Colom va estar al servei de Renat d’Anjou i de Lluís XI des
del nomenament de Renat d’Anjou com a rei dels catalans l’any 1466, fins l’agost de
l’any 1476, després de la batalla del cap de Sant Vicenç, quan ja sembla que es va
afincar de forma més o menys permanent a Portugal. Deu anys és un període força llarg
per una persona de vint o trenta anys d’edat per tal d’establir lligams i contactes amb un
pais i amb la seva gent.
La presència de Bartomeu Colom a la cort de Anna de França l’any 1493, justifica el
desig de Colom de viatjar a França, després de la segona negativa de la cort castellana al
seu projecte al campament de Santa Fe, ja que, segurament, representava l’única taula
de salvament de que disposava Colom. El desconeixement profund de la vida del
descobridor abans de l’any 1476, fa que sembli difícil encaixar alguna relació entre
aquest personatge i el regne de França, ja que la historiografia tradicional l’ha fet moure
només entre Gènova, Portugal i Castella. Però nosaltres considerem que hi ha aquesta
quarta dimensió francesa en la vida de Colom, que cal continuar investigant, per
completar de manera fefaent la biografia del gran navegant. Ens hem de preguntar per
força, si una de les raons que portaren a Luís Ulloa a escollir Paris com a campament
base de les seves activitats a Europa no hagués pogut ser també aquest desig de
descobrir la etapa francesa de la vida de Cristòfor Colom.
BIBLIOGRAFÍA I FONTS DOCUMENTALS
BOUREL DE LA RONCIÈRE, Charles (1870-1941), Histoire de la Marine
Française. (1909) (BNF Tolbiac : 8-LF69-80(A.1)).
BOUREL DE LA RONCIÈRE,Charles(1870-1941), La Marine française sous Louis
XI. 1892. (BNF Tolbiac : 8-LH7-42)
CLUZEL, Jean : Anne de France, fille de Louis XI, duchesse de Bourbon. Fayard
2002.
CORBERON, Aimé-Alphonse-Charles de ; Marquis de Corberon (1815-1907)
« Les Seigneurs de Troissereux 1152-1792» ; Le Livre d’Histoire (Paris 2005).
Edició facsímil del llibre editat l’any 1901. (BNF Tolbiac: 2005-126750)
D’HOZIER, Pièces Originales N.609, Dossier 14.297, De Casenove. BNF Richelieu,
Manuscrits occidentaux
FUNES, Fray Don Juan Augustin de – “Crónica de la Ilustrissima Milicia y
Sagrada Religión de San Juan Bautista de Jerusalén”. Publicat a Valencia per
Miquel Sorolla (1626) (BNF Tolbiac: H-1827)
GRANIER, Hubert – Marins au combat 1200-1610. Edit. France – Empire 1993.
HARRISSE, Henry – Les Colombo de France et d’Italie fameux marins du XVème
siècle (1461 –1492). D’après des documents nouveaux ou inédits des archives de Milan,
Paris et de Vénise. Libraire Tross – 1874 (BNF Tolbiac : 4-LM3-1340)
LECOY DE LA MARCHE, Albert ; Le Roi René, sa vie, son administration, ses
travaux artistiques et littéraires, d’après les documents inédits des archives de
France et d’Italie. - 1875 (BNF Tolbiac. 8-LK2-2741(1) i 4-LM3-1340).
MOLLAT, Michel – Le commerce maritime normand a la fin du moyen age.
Libraire Plon (1952)
RENET, M. L’Abbé – Les Bissipat du Beauvaisis, Princes grecs éxilés en France.
Extrait des Mémoires de la Société Academique de l’Oise. Beauvais – Impremerie D.
Pere. Rue Saint Jean. 1889. (BNF Tolbiac : 8-IMPR-244)
Répertoire Génealogique des alliances de familles nobles (1367-1687) . Archives
départamentales de la Seine-Maritime. Cota : 2 E 1/69
ROY, Juste-Jean-Étienne (1794-1871) Histoire de Louis XI. Alfred Mame et Fils –
Tours (1870). (BNF Tolbiac : 8-LB27-18(H)).
SOLSONA I CLIMENT,Francesca – Aspectos de la Dominación Angevina en
Cataluña (1466-1472); La participación italiana y francesa en la revolución contra Juan
II de Aragón). www.dpz.es/ifc2/libros/revistas/zurita/zurita_nl4/2solsola.pdf.
SALVAGNINI, Alberto – Cristoforo Colombo e i corsari Colombo, suoi
contemporanei . Raccolta di documenti e studi; Parte II-Volume III. Roma, 1894
(BNF Tolbiac: FOL-P-878 (2-3)).
VIGNAUD, Henry (1830-1922). Études critiques sur la vie de Colomb avant ses
découvertes : Les origines de sa famille, les deux Colombo,etc. H. Welter, Éditeur –
Paris 1905. (BNF Tolbiac : 8-K-3672)